Barcelona Culture

Apunts de Vancouver: economia, ecologia, i el millor de Canadà

2011-10-14T18:22:00.017+02:00

Apunts de Vancouver

L’estiu real es resisteix, i faig aquests apunts des de Barcelona, a on he tornat desprès d’haver passat un parell de mesos de l’estiu formal donant classes a l’escola d’art Emily Carr, a la meva ciutat natal, Vancouver. Economia, ecologia, i el millor de Canadà.

L’economia (i els empresaris d’aquí)

De les moltes coses que em pregunten sobre la situació a Vancouver—els Vancouverites no em demanen res sobre Barcelona, crec que per motiu d’un complex d’inferioritat cultural—els més insistents tracten de l’economia. Clar, si les coses no van gens bé aquí, potser allà no és el cas, potser sí queda un país del món desenvolupat que es resisteix la davallada.

Vancouver tal com és: gratacels, neu a l'hivern i la llum de capvespre

O almenys es vol que sigui així. Si les coses no anessin bé a Canadà seria una llàstima pels interlocutors d’aquí i d’altres indrets, ja que obligaria a deixar de pensar en Canadà d’aquella manera tan idealitzada. L’idea del nord, de la que parlava Glenn Gould, una idea d’un espai més enllà de nosaltres que uneix tot el que no correspon a la nostra realitat. Que ens parlar amb optimisme des de la fredor. I per contrapunt.

De vegades penso que Canadà funciona com a reserva ideal per a moltes realitats esquerdades i enverinades a la resta del món, un altre necessari que preserva la necessitat dels no-canadencs d’imaginar el país a la seva manera. Què vol dir imaginar Canadà? Normalment s’imagina un país pròsper, tranquil, una societat amb l’engranatge de la cultura humana ficat en les dents de la naturalesa, i la natura prepotent xulejant als humans. Un país sense successos ni incidències ni entrebancs, una mena de no-res però del tot necessari. Un avorriment modèlic.

Em demanen sobre l’economia i tinc la resposta preparada: va bé, però molt bé. Fa un parell de dècades els governs canadencs van pactar el control pressupostari, que juntament amb un model bancari de baix risc ha sabut resistir els corrents desreguladors dels EEUU. El conjunt de mides ha salvat el país, pressupostàriament parlant.

Salvats pels Conservadors i Liberals, parlo dels partits que reparteixen el poder nacional des dels orígens. Desprès, cal recordar els recursos naturals abundants però ara destinats als nous mercats, als països emergents, sense dependre que la superpotència veïna encarregui més casetes de fusta per les seves urbanitzacions tipus Edward Scissorhands.

Fotograma de la pel·licula Edward Scissorhands

Un exemple: els bars i restaurants estan plens, però plens d’empleats. I també passa a les botigues i als negocis, a les universitats i amb les oficines governamentals i a les biblioteques. Si a un restaurant de Barcelona tens un maître i dos cambrers, per un negoci semblant a Vancouver tens 5 cambres, un maître i un parell més de hostesses que voletegen entre taules com a papallones amb l’únic fi d’omplir gots (amb aigua d’aixeta) i repartir complicitats. Aquí els empleats van de cul, no et miren mai a la cara, el suor impregna els vestuaris, tu calles ja que seria de mala educació exigir-los res, ja tenen suficient amb fer arribar el que han demanat a la taula. Allà vaguegen entre comensals, et pregunten constantment i t’empastifen de mirades alegres.

Passa el mateix a les botigues, a les oficines governamentals, sembla ser que únicament als grans magatzems i a les benzineres d’autoservei les coses són com aquí, amb manca de servei, espais fantasmals on et deixen genialment tranquil i et pots abstreure.

La meva conclusió és que té a veure amb quans diners vol guanyar l’empresari o proveïdor del servei. Que té a veure amb el grau de cinisme i avarícia en relació amb el producte.

Però anem per parts. Hipòtesis possibles:

Primer-- allà l’economia va bé, tenen més diners, els restaurants estan plens, i per això tenen més empleats. La resposta estàndard. El problema amb la teoria és que quan les coses anaven bé aquí tampoc tenien més empleats, anaven igual de mancats, feien el que podien, més diners no significava millor servei.

Segona possibilitat-- allà els salaris són baixos al sector de serveis, per això poden contractar més. Però no és veritat: a la regió de la Columbia Britànica (BC) el sou mínim és de 8 dòlars la hora, per sobre dels 1300 dòlars al més, potser uns 900 euros; és un dels SMI més baixos de Canadà. I ara el govern dels Liberals del centre-dreta de la regió han anunciat que el pujarà fins a 10 dòlars l'hora, un 25% més. Guanyaran uns 1200, doncs, els que penquen pel salari mínim, sense incloure les propines.

Tercera possibilitat-- a Canadà cal donar més servei per què els clients ho exigeixen. I és veritat, el servei a les persones és essencial i si no el poses no tindràs clients, et deixaran de seguida. Amb aquest comentari podem assenyalar la manca d’hàbits de consum exigent a aquest país: la passivitat del consumidor català és remarcable.

Quarta--Però hi ha una altre explicació que m’ha vingut al cap, desprès de revisar les possibilitats: que a Canadà han de donar més servei per a mantenir els clients contents, i com a conseqüència els empresaris treballen amb marges més limitats al seu favor. Amb menys marge, no elimines empleats, fas que el negoci sigui més eficient, treballes el marketing, fas innovació tecnològica a sobre de la logística. Però no volia dir això, és clar, no interessa elogiar el negoci canadenc.

Volia dir: a Espanya el marge de benefici pels propietaris de negocis sembla ser més alt que a Canadà, ja que mantenen oberts negocis amb un mal servei i els empleats treballant fins el límit i mal pagats sense cap més justificació que mantenir aquests beneficis exagerats. Abús empresarial notable. I pugen preus enmig d'una crisi monumental. Ningú els exigeix més, els turistes venen igualment, fins i tot la merda es pot vendre—penso en els forns de pa de bollos industrials que han aparegut últimament, un escàndol de consum fàcilment vendible.

Si és així, si tinc raó, doncs podríem concloure que una de les raons bàsiques per el nivell d’atur a Espanya és perquè la contractació adequada violaria el principi de beneficis desbordats i menyspreu al client--i als treballadors--que s’han instal·lat entre el sector empresarial espanyol. Amb un empresari diferent, menys netament lladre, és clar que l’atur a Espanya, enmig de la crisi, seria més ajustat a l’atur a altres països on la crisi és igual o més profund.

L’ecologia (i els ecologistes d’allà)

Aquests dies s’ha celebrat el 40è aniversari de Greenpeace, organització que va començar a Vancouver l’any 1971 com a resposta a les proves nuclears a l’illa d’Amchitka, a Alaska. La presentació original, un puntet histèrica, avisava del perill d’una onada enorme capaç d’inundar les ciutats costaneres del nord-oest del continent, o almenys aquest tsunami fictici era la manera de despertar la consciència pública. La majoria dels fundadors de Greenpeace s’oposaven a l’energia nuclear, alguns eren ecologistes, altres periodistes, tots eren pacifistes. Al 15 de setembre de l’any 1971 els preparatius de més d’un any es complien quan un vaixell, desprès anomenat el “Greenpeace”, sortia del port de Vancouver cap a Alaska.

El Rainbow Warrior enfonsat al port de Auckland pels homes de Mitterand, 1985

A Vancouver ens fèiem de Greenpeace com a Barcelona als 90 es feia del Club Super 3. Estimàvem les balenes i les foques tant o més que a aquí s’adulava a Bola de Drac. Jo anava a l’escola amb el fill de Ben Metcalfe, un dels fundadors de Greenpeace; Chris, un noi problemàtic, va morir en un accident tràgic l’any 1980. No sé quantes vegades jo havia arribat a pujar al “Rainbow Warrior”, el vaixell de protesta mític que els agents de Mitterand van enfonsar amb explosius al port d’Auckland l’any 1985, matant impunement un fotògraf de l’equip.

Recordo el final d’un viatge fent autoestop fins a Terranova, a uns 8000 km de distància de Vancouver per la N 1, la Trans-Canada Highway. Quan arribaven a la ciutat de St. John’s, rebíem una invitació totalment fortuïta per a participar en un debat amb joves estudiants, dintre de la sala de plens de l’ajuntament. Literalment va ser l’alcaldessa, Dorothy Wyatt, que ens havia obert la porta principal de l’ajuntament quan ens posavem a entrar per a demanar informació ("Hi, I'm Dorothy Wyatt, I'm the mayor. Where are you boys from?"), i ens invitava a pujar al seu despatx per a signar el llibre de visitants. Ens feia trucar als pares a Vancouver, a 4 hores i mitja de diferència horària, coses de Terranova. El cap de setmana anterior ella havia guanyat les eleccions municipals, tot el temps que passàvem amb ella rebia trucades de felicitació, per exemple del secretari general del sindicat de pescadors, un personatge poderós a l’illa, com el president de Barça a Catalunya.

Jo tenia 18 anys just complerts. Quan els explicava que jo donava el meu suport a Greenpeace els escolars—que de fet eren de Labrador, fins i tot més aïllat—s'em llençaven a sobre verbalment, m’atacaven de tots els costats, era un d’aquells moments quan el paradigma es trontolla i cal ajustar-se a base d’adonar-se de la complexitat inesperada del món. Que alguns problemes, pel fet d’involucrar més variables del que t’havies pensat, variables humanes, eren de fet més punyeteres del que et podies imaginar.

¡Quins ullets!

Per aquella gent les campanyes de Greenpeace contra la matança de cries de foques a les plaques de gel de Terranova, amb l’aprofitament de tota la litúrgia sentimental de la mort mediàtica—els ullets negres de les foques, les pells blanques, els ganxos tan artesanals dels caçadors i els cops insistents sobre aquells caps innocents, la sang vermella escampant-se per la neu per a arrodonir la drama, “death in the afternoon” sense més—era la cosa més injusta i manipuladora imaginable. I era culpa dels esnobs ecologistes de Vancouver.

Per que clar, estàvem parlant de la regió més pobre i deprimida de tot el país, amb pares de família cobrant l’atur durant mesos per a només anar a pescar durant algunes setmanes de l’any. Pobresa i cap sortida pròpia, els joves sortien tots de la regió per a buscar feina. Potser estava assentat enmig d’algunes persones descendents dels primers pobladors europeus del continent, potser alguns amb sang dels pescadors bascos que havien descobert les riqueses dels Grans Bancs a principis del segle XVI (el ferry a l’illa ens portava a Port-Aux-Basques).

Argumentaven primer a favor de les feines dels seus familiars, de la seva dignitat com a persones dedicades a una cosa estesa pel món—la matança massiva d’animals per a ús humà—i les poques possibilitats econòmiques disponibles. I també em recordaven que de foques en naixien centenars de milers cada any, que no existia cap perill d’extinció (encara és el cas).

De tot això, quan tornava a casa a finals de 1977, no podia explicar-ne gaire. Això era matissar massa (tot i que haig de dir que desprès Greenpeace va modificar la seva campanya, per a veure com la Brigitte Bardot n'agafava el relleu). Algunes veritats s’han de guardar a dintre, no sempre els entorns saben reaccionar amb seny a un discurs contrari del dominant. I a sobre jo em considerava ecologista. Era Greenpeace oportunista amb la campanya de les foques? Això no es podia dir a l'any 77.

False Creek, aquí no pots nadar, és una cloaca oberta enmig de la ciutat

Vancouver encara es presenta com a ciutat ecològica, últimament amb la cita olímpica, ja que el COI obliga a ciutats del món a mentir sobre el tema per a complir amb els requisits d’una candidatura. Cap ciutat del món està en les condicions que plantejaria el sentit comú ambiental, totes són cultius contràries a la salut pública, però a Vancouver no s’en adonen. Diu l’alcalde socialista Gregor Robertson que Vancouver aspira a ser la ciutat verda més important del món. La realitat és molt diferent, ja que sovint tanquen platges per una manca d’un sistema adequat de tractament d’aigües residuals, i fins i tot han arribat a prohibir anar amb kayak o veler per una ria petita, el False Creek, situada al centre de la part més poblada de la ciutat. Diuen que grans tubs d’acer porten residus directament dels quiròfans del Vancouver General Hospital a False Creek, sense més.

La contaminació atmosfèrica és alta. Canadà està al lloc 12 del món en quant a emissions de gasos contaminants per càpita; Espanya està al lloc 64, produint menys de la meitat per càpita de les emissions de monòxid de carbó i d’altres. Tothom va a tot arreu amb cotxe, amb l’excepció curiosament de molts dels companys de la Emily Carr, campions de la bici “rain or shine”. Només ara comencen a tenir l’esquelet d’una xarxa de metro per a incentivar deixar els vehicles a casa, només ara et fan pagar per aparcar, i no veus carrils especials pels autobusos, encara no tenen prioritat. Una ciutat que no vol fer-se gran.

A Vancouver es discuteix la bici i la seva viabilitat amb gran virulència, però representa una part insignificant dels desplaçaments reals (Barcelona en contrast ha sortit ara com la tercera millor ciutat del món per la bicicleta).

De tot això és molt difícil parlar-ne, ja que ser ecologista coherent és una senya d’identitat i ningú sembla disposat a desmuntar el discurs. Som verds i ja està. Només cal pensar que a Canadà l’empremta ecològica de qualsevol ciutadà està entre les més altes del món, amb residus, amb contaminació, amb el consum, amb la destrucció de boscos i de l’altiplà, i aviat la taigà i la tundra. Segons l’ONU el deteriorament de l’estat ambiental a Canadà és dels més ràpids del planeta.

Aquesta realitat contradictòria potser explica com alguns fundadors indiscutibles de Greenpeace han sortit de l’entitat per a treballar per una indústria de fusta més sostenible, o fins i tot a favor de l’energia nuclear. Ecologisme liberal. El cas de Patrick Moore és il·lustratiu: l'han eliminat de les històries oficials de l’organització (el Greenpeace s’esforça per a desacreditar-el públicament), com si es tractés d’un trotskista a territori stalinista. Moore potser no te raó en tot, però si que té el dret de veure el seu nom entre la dotzena d’activistes que navegaven cap a Alaska en aquell setembre de 1971 per a enfrontar-se amb la maquinària bèl·lica dels EEUU a les illes aleutes.

El millor de Canadà (de marihuana i la televisió americana)

Durant molts anys m’he servit dels millors valors canadencs per a alimentar alguns discursos crítics sobre una gran diversitat de qüestions catalanes. I ara em trobo amb que la ciutat de Vancouver es fa gran, comença superar-se, deixa a banda les seves gràcies provincianes, i amb elles una bona part de les virtuts que m’havien valgut de referència.

Aquest estiu a Vancouver he trobat biblioteques amb molt soroll, on ja no es defensava el concepte d’un espai públic protegit on el silenci s'entenia com a ambient necessari, allunyat d'espais domèstics i de consum sorrollosos, un ambient dedicat al cúmul de coneixement.

No havia vist mai la ciutat tan poc polida tampoc, amb papers per a tot arreu, llaunes de cervesa, amb les cunetes pels carrers atapeïts de brutícia. A Barcelona em poso sovint a netejar la vorera davant de la meva finca, tal i com havia vist fer el meu pare l’any 1971. Ara quan m’acosto a la porta principal de la finca de la meva mare trobo papers deixats, correu comercial, l’embolcall platejat d’un xicle, i dues hores desprès, si m’accedeixo a fer un petit experiment, estan encara allà, arraconats pel vent però presents. Ni els de sempre, que t’expliquen com la brutícia és cosa dels immigrants, ni els immigrants, que segueixen l’estàndard marcat per els de sempre (exactament com passa a Barcelona), es molesten per a recollir la merda per a fer l’entorn propi una mica més agradable.

Foto que acompanya l'article de M Castells a Adbusters: una revista que apunta bé i dispara malament

La premsa, prou dormida. Ara un parell de blocs online, com The Tyee, excel·lent, recuperen un espai perdut de crítica política, social i cultural. No és el cas amb Adbusters, publicada a un barri de Vancouver, Kitsilano, famós des de temps dels hippies, desde mitjans dels 80. Ja en aquella època un amic m’oferia la possibilitat d’escriure per Adbusters, i vaig dir que no, ja que em semblava que la seva manera de fer contrapublicitat només donava recursos a la indústria de la publicitat, i no constituïa una base per una crítica real. Mal dissenyada, estrambòtica, un puntet histèrica--una revista que trobo pretensiosa per la frivolitat amb que tracta temes de suposada transcendència, ja que mai permet un discurs més llarg que necessitaria un boig--com jo--per a desfogar-se. Apunta bé, dispara malament.

Ara, aquests dies la premsa canadenca diu que Adbusters ha inspirat les protestes de Occupy Wall Street, i és veritat. Bé, hem vist com la revista ha inclòs un parell d’articles aquest estiu sobre les acampades d’Espanya, com un de Manuel Castells. I ara com a mínim admet que la crida de Occupy Wall Street està “Inspired by the Egyptian Tahrir Square uprising and the Spanish acampadas”. Un video interessant de l'11 d'octubre documenta els arrels espanyols del moviment internacional. Però clar, a Vancouver les protestes són mínimes, ja que les pilotes es xuten fora i pocs es mostren disposats a concretar la indignació cap a la realitat pròpia (ara, el dia 15 hi havia 4000 presents a Occupy Vancouver, un bon començament.

I això que desarticulada com a espai urbà, sense lligams d’identitat de barri, sense més valors que un ecologisme dubtós i l’afany de fer calés ràpids especulant amb els recursos naturals, Vancouver també s’ha tornat violent.

Violència de baixa intensitat, i de molt alta també.

Com la violència de gàngsters, de gangs organitzats dedicats sobretot al tràfic de drogues que es dediquen a matar als membres de gangs rivals a trets. O bé a les dones de membres de gangs rivals, quan van al súper al seus Porsche Cayenne amb els nens a bord. O bé a gent en la proximitat d’un barri on possiblement els gàngsters del gang rival operen habitualment, persones innocents aparegudes enmig d’un tiroteig per error.

Curiosament les lluites dels gàngsters té relació amb un producte d’altíssima qualitat produït a la Columbia Britànica i molt desitjat al mercats estrangers: la marihuana. Dècades de recerca hidropònica i experiments posthippy a granges anteriorment col·lectivitzades han donat amb uns nivells del ingredient actiu de la marihuana, el THC, dels més alts del mon. M’han explicat que una planta correctament florida pot tenir un valor de fins a vuit mil dòlars. Doncs si, a Vancouver els gàngsters es maten entre ells per a controlar el mercat d’exportació de la maria.

Hi ha una cosa més que cal esmentar entre les millors coses de Canadà: la televisió dels Estats Units. Tota no, una part. La boxa en directe des de Las Vegas els divendres, la “Fight Night”. Sèries televisives dels canals de cable, com The Killing, estrenada fa dos dies a La Sexta, o Dexter, o el fascinant The Riches amb una meravellosa Minnie Driver entre gitanos"travellers" surenys. Però el millor de tot són els programes del Comedy Channel, començant amb Jon Stewart. Stewart es dedica gairebé exclusivament a desmuntar els deliris i contradiccions de Fox News i la dreta més delirant del país, i clar, cada dia te molt material. Fa riure, i molt. I també fa pensar.

El dia que Standard & Poors va baixar la valoració dels EEUU tothom es va escandalitzar, i Stewart invitava a parlar el professor de dret de la Universitat de Columbia, John Coffee, que reflexionava amb nitidesa sobre el tema.

The Daily Show with Jon Stewart
Get More: Daily Show Full Episodes,Political Humor & Satire Blog,The Daily Show on Facebook

Segons el Professor Coffee, les agències de valoració de deute sempre havien posat als bancs a un nivell superior que el seu nivell de seguretat financer real per un motiu: els bancs pagaven les agències per a assegurar una bona valoració. Les valoracions són finançades pels bancs i altres institucions financers.

Amb els governs era més difícil, però també, o almenys fins el dia que S & P baixava la valoració dels EEUU. Aquí encara discutim el tema, encara es respecten les agències, només tenim sospites. Però a Amèrica the Beautiful ho tenen clar: si vols pagar menys pels teus diners, cal subornar directament a les empreses privades que decideixen el valor del crèdit del teu banc o ajuntament o comunitat autònoma. Com és que les institucions financeres i institucions públiques d’Espanya encara no han après la lliçó? Realment es pot ser tan inútilment innocent?

Una política cultural de continguts (1/2)

2011-06-14T01:09:00.016+02:00

Una política cultural de continguts (a l'ombra de retallades i acampades)
Primera de dues parts

Introducció

A l’entrada del bloc anterior em vaig comprometre a avançar algunes idees sobre les polítiques culturals a Catalunya. El sentit del compromís tenia relació amb la meva disconformitat amb el debat sobre les retallades, excessivament centrat en les xifres (o sigui, en el 15,6 ara fixat).

Els esdeveniments actuals han conduït el debat cap a una direcció encara més contrària a la meva intenció: per a una banda, a les comissions de cultura de les acampades es genera una documentació important basada sobretot en cercar un nou marc teòric per a la cultura, un esforç de reconceptualització. Mentrestant, el Govern de la Generalitat ha anunciat el desmantellament del Consell de les Arts i altres entitats de coneixement, recerca i intercanvi, una decisió que corre en el sentit contrari a qualsevol corrent contemporani de la cultura.

Cap d’aquestes realitats—el nou esforç per a profunditzar la cultura des del 15-M, o l’aquiescència del conseller davant dels tecnicismes maldestres del seus col·legues—ha mostrat interès per a idear un visió a mig o llarg termini per a la cultura d’aquest o qualsevol marc polític. En el primer cas, per que encara la qüestió de generar coneixement a partir de la praxis no ha quallat; el 15-M es troba a una fase pre-praxis o prepolítica de la seva trajectòria, o almenys ha sigut el cas fins aquest cap de setmana.

En quant al Govern, es veu clarament un intent d’allargar el debat sobre balances i equilibris administratius, per tal de reduir la reflexió pública sobre l’operació ideològica, no explicada a la campanya electoral, a favor d’una part molt concreta del sector privat. Els tecnicismes contables i llenguatge burocràtic que s’utilitza és una mica penós, ja que es veu que encara són amateurs en la seva aplicació. Efectivament, estem davant d’un tipus d’exercici de despolitització encobridora utilitzada a les democràcies occidentals al llarg del segle passat—i no només les conservadores—i ja identificada i teoritzada amb resultats prou convincents fa 50 anys. No pensava mai que tornaria a donar a Marcuse la raó.

Amb aquest marc d’actualitat, encara no tenim cap incentiu per a parlar sobre què fer amb el pressupostos i recursos culturals de la Generalitat o dels ajuntaments, siguin com siguin gestionats. El Govern segueix aplaçant una orientació detallada de la política cultural a endur a terme durant el mandat, debilitant la seva imatge com a gestora competent del ben comú. Però tampoc han beneficiat el procés les desviacions i fugides mentals del sector cultural.

Jo esperava més iniciativa en aquest sentit del propi conseller, com dic, però també de les entitats que parlen en nom dels molts agents culturals d’aquest país. I també dels agents mateixos. De les institucions culturals que reben partides importants, però també de les fundacions privades, d’una pobresa conceptual llampant. D'algun festival. Ens hem decebut mútuament entre tots.

El ball estratègic, ara centrat en la Òmnibus, ens presenta com un gran claqué col·lectiu, o un stomp irlandès amb botes altes de cuir de rigor. És un ball que marca el ritme ensordidor i tapa les subtileses de qualsevol ritme alternatiu on el debat de fons hauria d’aparèixer (val a dir que jo també sortiré a ballar un pasdoble o semblant a la pista de l’actualitat el dia 16 de juny, al debat organitzat per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya).

De com parlar de polítiques culturals

No avançaré conceptes, no m’en aniré de teoritzacions cap a la pràctica. Parlaré d’accions i iniciatives, algunes amb necessitats pressupostàries importants, altres no tant. No parlaré de partides xifrades dons, però sí de partides. Però també de polítiques que no necessiten cap partida, per que no pertanyen a allò estrictament comptable. La capacitat estructural d'un Govern es tal que hauria de poder fer política més enllà de items contables.

Una visió cultural, un debat pressupostari centrat en qüestions sobre l’actualitat i el futur de la cultura i els seus requeriments. Un debat sobre valors. On no veig valor retallo radicalment. On aprecio valor sense cap orientació cultural, invento noves partides. Si, és un joc: i què passa? Jugo seriosament.

No vaig amb el carro de compra ple que algú m’ha llegat, intentant decidir què trec quan arribo al caixer sense diners suficients. No, torno a començar i refaig la llista de compres, faig quilòmetres al supermercat. Algú diria que això és justament el que ha fet el conseller, torna a les prestatgeries coses que ja teníem clar que havíem de tenir. No exactament: més bé ha decidit primer treure una roda i anar amb tres. I desprès a fer la compra: però ho ha fet amb criteris erronis, com un seguidor del comerç just que es confon amb els símbols i acaba comprant tot sense gluten. L’operació no és il·legítima, però s’ha de justificar, i no s’ha fet. Donat l’avantatge que hauria de tenir una conselleria en quant a recursos, això demostra un grau de peresa administratiu decebedor.

Torno al supermercat: algunes coses que abans semblaven necessàries, intocables—favoritismes interminables amb alguns editorials—es tornen a les prestatgeries, mentre coses que no s’han considerat mai—polítiques pro actives per a fomentar les identitats culturals de les persones immigrades—ara entren. Ho faig a la meva manera, sense pensar a no ferir sensibilitats. Si fos polític, pactaria, però no en sóc. I faig tot amb els diners que tenim i amb els recursos que tenim, CoNCA si o CoNCA no, i no amb la ficció dels diners que ja no està, o que un dia pugui aparèixer.

Avisos calents

Dos avisos o apunts, per a escalfar més el tema.

Primer, això no serà divertit, ni tampoc la gent estarà gaire d’acord. Perdré seguidors. Quan concretes i parles d’específics és molt més avorrit i més difícil entretenir l'interlocutor.

Segon, val a dir que en alguna ocasió he pogut parlar directament amb polítics de relleu sobre la política cultural. A maig de 1991 vaig assistir a una reunió a la Galeria Berini amb Pasqual Maragall, amb presència de gent de Barcelona Taller, entre altres. En aquell moment defensava la necessitat d’un consell de les arts d’estil anglosaxó a Catalunya, que la cultura s’havia de gestionar i subvencionar des de fora de la influència política a favor del costat productiu i especulatiu. Els vaig semblar un marcià. A la campanya municipal posterior, al 1995, em varen invitar a un dinar amb Miquel Roca a la Brasseria Flo, juntament amb una dotzena de figures culturals. Pensant en informes corresponents de l’UNESCO sobre l’estatus de l’artista, vaig començar parlant del fet que els creadors són pobres, que un percentatge altíssim tenen ingressos per sota de la línia de la pobresa. Els amics comensals reaccionaven amb derisió i menyspreu al comentari (Roca no, ni tampoc Sanchis-Sinisterra). Felicito a la Simona Levi per a insistir en el concepte fa dues setmanes a Cultura/s de La Vanguardia, on deia que “la mayoria de los artistas son pobres y para mayor tragedia les falta conciencia de su situación”.

A una reunió durant la Setmana Santa de 2010 vaig tenir la possibilitat de parlar amb el llavors president Montilla sobre orientacions culturals, en presència de un parell de persones més. En aquell moment vaig enfocar el problema de desequilibri territorial, el domini excessiu de Barcelona, i la debilitat relativa d’estructures i iniciatives culturals a territoris com la província de Tarragona. Vaig també assenyalar la problemàtica d’ajuntaments grans de l’àrea metropolitana que no aporten cultura al conjunt, en part per a les dificultats de competir amb Barcelona. Una realitat que Montilla coneixia des de Cornellà.

Decidia argumentar que alguns sectors, com a la dansa, mai havien rebut un tracte correcte en quant a recursos i subvencions, i faltava una iniciativa específica en aquell sentit. Encara penso que necessitem una companyia clàssica o clàssica-moderna a Catalunya, amb lligams amb centres de formació del ballet i el repertori modern. És un dels buits principals de la cultura catalana, fet que vaig comprovar amb les actuacions últimes de la companyia de Merce Cunningham, ja que només es pot ballar bé el repertori modern amb una formació clàssica.

A la reunió comentava que a Catalunya no tenia sentit eliminar la Primavera de Disseny sense oferir cap alternatiu, que fins i tot en un sentit industrial era desaprofitar un sector de l'economia amb una reputació i capacitat excel·lent. Així que calia un festival o una trobada per a poder visualitzar la complexitat i creativitat del disseny al país i incloure tant a consolidats, teòrics, industrials, productors i estudiants, amb una projecció internacional.

Per últim, vaig insistir que calia saber respondre a aquells que acusen els artistes subvencionats d’elitistes o allunyats de la realitat social del país (alguns en són, però no es podia matissar tant). Aquí insistia que com passa amb tots els espais de coneixement (dedicats a la medicina, a la ciència, a la sociologia), l’única manera de treballar els marges no explorats és des d'un espai aparentament elitista, més bé especialitzat.

Penso que els límits experimentals són necessaris per a arribar a conclusions que no repeteixen el què existeix i ja s'ha constatat, com passa amb la ciència. I que els experts coincideixen en que això és bó per a un país. Ara, un apunt essencial: els experts cada vegada més coincideixen que cal derivar conclusions també d'un diàleg amb els afectats, com passa actualment amb la medicina comunitaria, o el disseny comunitari: a partir del contacte real i no predeterminat, el diàleg estructurat i l'assimilació d'idees de les persones més afectades per als canvis proposats, s'arriba a conclusions més acertades. L'estètica de la recepció, si voleu, més l'estètica relacional, ara aplicada a polítiques de salut i urbanístiques. Un cercle de coneixement on qualsevol interlocutor pot ajudar a millorar el conjunt.

Efectivament, en aquesta última reunió defensava que el CoNCA o una entitat semblant havía de ser una mena de CSIC cultural, un centre de recerca i d’idees amb criteris professionals de decisió per a incitar una activitat investigadora i de coneixement. Per igualar la cultura en criteris i lògica amb tots els de més camps d'innovació i creativitat teòrica i pràctica.

(continuarà)

Retallem les polítiques culturals tots junts

2011-03-19T21:02:00.014+01:00

Propostes il·lusionants i protestes preemptives

Quan Ferran Mascarell va accedir a la conselleria de cultura per primer cop, a la primavera del 2006, va fer un parell de declaracions il·lusionants sobre l'orientació que volia donar al departament. Dic “il·lusionants” en el sentit acrític però no negatiu, ja que la cultura es nodreix a nivell públic i col·lectiu de visions i estats d’ànim que poc tenen a veure amb la seva realitat productiva, ni tampoc amb els seus processos analítics i crítics.

La il·lusió, no cal menysprear-la, com ara veurem en relació amb el moment actual. Un detall, si ho recordo bé, era un pla especial per a la dansa, un “pla de xoc” es deia. Ignorava els detalls, però no calia dir res més: com un observador merament perifèric del sector de la dansa, em semblava del més encertat aquest gest d’intencions. La dansa, un sector necessitat, d’acord. Entesa així, la il·lusió no cal que sigui un embolcall va i buit. Acompanyar la voluntat política amb un llenguatge il·lusionant permet visualitzar la capacitat dels responsables cridats a atendre el camp de la cultura. Qui sap identificar els sotracs i els defectes estructurals amb un ull clínic, segurament estaria capacitat per a idear polítiques correctores.

Temps "il·lusionants", es deien

Molts lectors dirien que en el fons la il·lusió no significa res, que el més important és l’execució de la política concreta, sense la qual els discursos visionaris es quedarien buits. I els donaria la raó, sempre que admetin que hauria de ser veritat si ho plantejem a l'inversa: que una manca de visió o deixadesa d’il·lusió no hauria de ser causa, per citar un cas, d’iniciar un moviment de protesta contra un polític de cultura que s’ha expressat en clau de comptabilitats desil·lusionants.

Per a simplificar: si l’existència o no d’il·lusió no és fonamental, ningú hauria de donar suport a una política genial sense recolzament pressupostari, però tampoc s’hauria d’anar a una manifestació de protesta per raons contraposades.

Jo considero que la causa de la protesta del dia 21 davant del MACBA no és tant la ja famosa retallada de pressupostos culturals, si no el fet que el conseller no ha volgut justificar-la amb un seguit de pinzellades il·lusionants sobre la direcció cultural que havia de prendre el país. La formula és aquesta: per un projecte ben articulat a base d’esperances i expectatives a mig i llarg termini, cal sacrificar-se ara per a assegurar un futur millor. Una tàctica perfectament factible, impecable fins i tot (el cinisme pràctic pot també ser impecable), que Mascarell no ha volgut implementar (potser acabarem valorant en Mascarell per a no voler ésser cínic). I és estrany, ja que la tònica general durant els últims anys ha sigut aquesta: definir essències, cridar al sacrifici, anunciar retallades, aguantar les petites tempestes posteriors (a més d’afavorir els de sempre).

Però no.

Que el nou conseller optés per a inhibir-se a partir del seva segona ascensió al càrrec fa menys de 3 mesos és una cosa que encara no s’entén. Que ara hagi esclatat tot no té res a veure amb els 100 dies proverbials de gràcia pels nous governants. Ni tampoc té relació únicament amb les causes manifestes de la contrarietat, la retallada pressupostària. Quantes retallades hem viscut al mateix sector als últims anys, des dels talls destroyer de Tresserras fins a la baixada ordenada del pressupost municipal de Barcelona pel 2011? No és qüestió d’una retallada, és un assumpte qualitatiu. Una bona part de la reacció actual respon a la gestió poc hàbil d’aquest primer període des de la conselleria.

Arribada amb entorn desafiant

Recordem que l’arribada de Mascarell al govern de Mas s’acompanyava amb declaracions al seu favor d’una bona part dels agents culturals progressistes del país. El to del sector era desafiant, alterat fins i tot, davant de les acusacions de traïció o d’abandó de principis que venien sobretot d’antics companys dels PSC. El sector, solidaritzant-se amb el nou conseller, responia airós: com podia el PSC criticar a Mascarell, que volia implementar una política cultural coherent pel país, quan el propi partit dels socialistes havia mostrat tant poc interès per la cultura durant el tripartit? La percepció d’una renuncia cultural del PSC, amb la cessió de la conselleria a un polític d’ERC que només reiterava la part més rutinària dels governs previs de CiU, o la decisió de no comptar amb un regidor de cultura a Barcelona, per donar dos exemples, potser no significava tant per les polítiques reals implementades. Una feina legítimament coherent amb la democràcia social seria demostrable, sobretot al municipi. Però el desànim cultural, justificat o no, sí suggeria que els vents postmaragallistes que bufaven del Baix Llobregat consistia en rebaixar la cultura del rang privilegiat que havia gosat prèviament a mans del socialisme il·lustrat.

Més enllà de partits i polítiques, el sector cultural es pronunciava a favor d’una escenificació més nítida de la prioritat que havia de tenir la cultura al país. Mascarell podia complir amb aquesta exigència, es pensava, més enllà de colors polítics. Si Mas ho veia clar, si es podia formular una agenda cultural “independent d’interessos partidistes”, doncs el sector cultural estaria disposat a donar-li una oportunitat. En quant als tufs que sorgeixen sempre que els convergents es pronuncien sobre les identitats culturals, doncs només calia tapar el nas i respirar per la boca.

Des de temps de la Segona República, Esquerra Republicana ha esperat amb ansietat per a poder plasmar la seva visió de la cultura catalan. Resultat: Tresserras copia a CiU

Així que Mascarell entrava a la conselleria per segon cop amb un crèdit enorme. Desprès de tot, el seu predecessor d’ERC havia permès un de facto cop cultural, on els buscavidas liberals, els intel·lectuals noucentistes i el funcionariat de CiU amb aires de Mancomunitat tornaven a entrar i manar (començant amb la bombolla de Frankfurt, seguit per Santa Mònica o la mateixa composició del CONCA) a manca d’una sola idea pròpia que es podria identificar amb el catalanisme republicà passat o present. Esquerra Republicana, 70 anys esperant poder tornar a governar en temes culturals a Catalunya, per res. Per a copiar a Villatoro et al. 70 anys de reflexió desaprofitats, però amb el vist i plau dels socialistes i ecocomunistes. Si les polítiques no quadraven amb els partits que havien de representar-les, què importava si el partit menys idoni per a dirigir les polítiques culturals de Catalunya havia decidit fer-ho amb un home prestat d’un partit més adequat però últimament menys disposat?

Tres mesos desprès el seu crèdit, més de esgotar-se, s’ha desinflat, com si Moody's l'hagués baixat el rating un parell de nivells de cop. Potser l’avidesa amb què els seus companys del gabinet es dedicaven a generar polèmiques a base de postures marginals i demagogues—augmentar la velocitat a risc de més morts, despesa energètica i contaminació, per tal de complaure el lobby del RAAC—feia que el nou conseller decidís seguir un camí més discret.

I poc il·lusionant. Vaja, dels contables.

Mascarell ha declarat el seu convenciment que el sector podria mantenir la seva producció tot reduint greix burocràtic; ha declarat a favor de replantejar prioritats, més bé a base de dubtar de coses ja sobre la taula, sense parlar del que encara ha d’aparèixer; ha qüestionat el CONCA, en lloc d'insistir que el model és bo i necessita temps i diners, a falta de millorar la seva gestió i aplicació (i el compromís conceptual de les persones). Aquests mesos no permeten una balança il·lusionant, i a més són replens de tòpics sense substància molt en la línia dels companys de gabinet.

Mascarell ha optat per ser poc substancial i deixar-se enfangar pels miasmes de CiU, i per tant ha exposat la seva conselleria a la protesta més important del sector en molts anys. I a més i més, afavoreix els intents del PSC a Barcelona de recuperar posicions abans de les eleccions municipals de maig. Crec que era perfectament evitable: només calia il·lusionar-nos primer i anunciar les retallades desprès. Però segurament el més adequat per a canviar aquesta situació és el conseller mateix, un home capacitat per a prioritzar les polítiques il·lusionants una vegada superada l'impàs actual.

Una protesta previsora

El problema amb una manifestació preemptiva, que colpeja després d’un atac insinuat per tal de reduir els efectes d’un assalt directe, és que s’ha fonamentat en part en el mateix esquema que es vol criticar. Em refereixo a la mani convocada pel dilluns 21 contra els retalls als pressupostos culturals de la Generalitat (plaça dels Àngels, a les 19 hores). Com que el conseller de cultura ha fet una lectura prioritàriament financera de la condició actual de la seva conselleria, enfocant el debat en termes més adequats als gustos del contables que dels conceptuals, les bases de la protesta han optat per a criteris paral·lels. Parlem de percentatges globals i no pas de prioritats detallades.

Entenc que una lectura del manifest dels convocants de “No retalleu la cultura” podria donar una idea contraria, ja que el text es basa en una defensa genèrica del valor social i fins i tot econòmic del sector cultural. A més a més, opta per a insistir implícitament en l’excepcionalitat de la cultura, una posició difícilment defensable, ja que és antitètica al mateix sentit de la cultura contemporània. La cultura s’impregna amb els valors aliens i es deixa dispersar per una multiplicitat de normalitats, o no?

No pots dir que la cultura és especial o excepcional i desprès posar-te a explicar com els valors i expressions de la cultura conviuen vivament enmig de tot el de més, ja que obligaria a concloure que tot és especial. Una revelació inútil. A més, el caire genèric de la convocatòria fa que els raonaments valdrien igual per una defensa de qualsevol cosa molt valorada per les persones implicades. Pels ramaders i pescadors, la ramaderia i la pesca, per donar un exemple: el manifest funcionaria per a ells només amb bescanviar alguns substantius (de fet el sector agroalimentària té motius molt més fonamentats per a declarar-se “excepcional” que la cultura).

Però el problema principal és altre: amb insistir en els percentatges i amb la renúncia d’entrar en detall sobre els valors, les prioritats o les orientacions del futur del sector cultural buida el debat dels continguts més essencials. Com ja hem observat, la protesta pren aquesta opció precisament per que el conseller així ho ha volgut. Retallem el debat sobre polítiques culturals tots junts. I per raons de conveniència. Si no fos per la poca voluntat de liderar amb una construcció política de la conselleria, no tindríem mani; però irònicament, és el defecte del departament que una vegada heretat acaba per a debiltar la reacció del sector.

Retallades permanents innombrables

I cal insistir en una perspectiva més valenta amb els continguts: implícitament, tot pressupost cultural “retalla” un o altre sector, activitat o línia de recerca, expressant-se en prioritats que es poden quantificar. Això passa fins i tot en temps de bonança. Per exemple: la dansa clàssica viu una retallada brutal des de principis de la democràcia. Un altre: les partides per a fomentar la cultura de les persones immigrades estan rapades a zero, en clar contrast amb la seva curva de creixement demogràfic (o la seva curva d'aportació fiscal). Aixó m'indigna més que una retallada a una institució de valor històric i burgés. Per la dansa o pels guiris amb NIE no es convoquen protestes per a pressupostos inexistents.

No hi ha cap pressupost cultural d’una institució pública que no retalli brutalment almenys unes quantes necessitats fonamentals: sempre la política s’expressa a través de les partides, que juntament amb l’èmfasi burocràtic i les construccions simbòliques constitueixen els eixos de l’acció cultural institucional. I per això, sempre ens toca mirar no pas el monte total si no els repartiments.

Sense la formació clàssica no es pot ballar correctament el repertori modern. A la imatge, coreografies de Merce Cunningham amb escenari d'Eulàlia Valldosera, al Mercat de les Flors

Gastar 0,8% en lloc de 2% no significa res, sempre que no tinguis clar què fer amb el que tens ni tampoc què faries amb el que no disposes. Pensar que una retallada general mereix una resposta generalitzada podria semblar lògic, però és una trampa. I més si el text convocador es llegeixi com un manifest sindicalista de pacotilla. El sector sencer es posa d’acord, quines emocions! Però què dir de l’escenificació de desigualtats i desajustos notables dintre el mateix sector, d’una insolidaritat interna notòria? El clientilisme del CONCA ha fomentat la pràctica de manifestar-se a favor de les retallades als meus companys de professió per tal d'assegurar-me subvencions més generosos. Si s’argumenta que ara no és el moment de discutir les injustícies internes i de les seves classes socials, significa el mateix que dir que ara no es el moment de discutir la política cultural manifestada als pressupostos. És això el missatge?

Per tant, s’ha de preguntar per la patina sindical de la manifestació, per aquesta unió sectorial un puntet corporativista que falseja l’estat real. No per què no pugui ser vàlida una retòrica de conjunt—es per això que aniré a la mani, per la seva retòrica bona, bonica i barata, de la qual em declaro consumidor, amb l'idea que la premsa la tractarà com un missatge clar i contundent—si no per que amaga el debat més important sobre com la política hauria d’expressar-se a través del repartiment financer.

La tasca de la crítica de polítiques culturals és d'incloure les partides pressupostàries com un element important però tampoc únic en el debat sobre orientacions, prioritats i valors culturals. A una pròxima entrada al blog entraré en detall per a assenyalar una dotzena àrees on cal actuar pressupostàriament per a canviar el sentit de les polítiques culturals a Catalunya.

Es prescindeix de llibres (i catàlegs de l’art)

2011-01-07T15:24:00.019+01:00

Es prescindeix de llibres i catàlegs de l’art

He decidit prescindir d’una bona part dels llibres i catàlegs d’art i altres temes que he acumulat des de finals dels anys 80.

Entenc la paraula prescindir com un eufemisme, ja que inclou des de llançar llibres descuidadament al contenidor, regalar-los a amics i coneguts, vendre’ls a preus ajustats, o bé fer donació a fons bibliotecaris per acord mutu.

Regalar

Totes aquests possibilitats s'em presenten com a problemàtiques, ja que en cap cas puc dir que sigui fàcil. Potser només amb el cas de regalar llibres tinc la consciència més tranquil·la, ja que selecciono la persona a rebre el volum amb una lògica que m’allibera de compuncions ètiques. Amb els treballs de fotografia, per exemple, els ofereixo a l’amic Martí Llorens, que deu tenir una de les millors col•leccions privades de llibres històrics sobre el tema al país, que al mateix temps està al servei de la feina extraordinària que desenvolupa juntament amb el col•lectiu AtelierRetaguardia. Estaran en bones mans, fins i tot confio en ell si un dia decideix per la seva part trobar un altre destí pel fons que ha acumulat amb tanta cura.

Llançar

Però amb els altres casos sí tinc dubtes, no tinc la consciència tant tranquil•la. Quan baixo de l’estudi al carrer carregat de llibres i els aboco com si fossin residus orgànics i poc més, ho faig en general d’amagat. De vegades veig des del portal un drapaire o cultureta del Raval remenant el contenidor on ja n'he deixat uns quants i espero, espero per que no vull haver de sentir recriminacions del tipus “Home, com pots llançar llibres, que són cultura, és com tirar el coneixement a l’abocador, això no es fa”.

Els llibres on s'haurien de trobar, al carrer, a un lloc públic, i a Berlín: la torre de llibres de Scholz and Friends, 2006

D’acord, és igual que cremar llibres, el resultat és el mateix, evoca temps de fanatisme ideològic quan el pensament descordant representat pel tom en qüestió s’eliminava amb esborraments irreversibles. Sí, elimino coneixement, però ja que ningú en sap quin, sé que en contra meu no em poden dirigir cap acusació concreta. Els llibres llançats són innombrables.

Ara sí, una vegada que un llibre s’ha anat al contenidor no el trobo a faltar, no en penso mai més. És com una cita desconeguda i no consultada, senzillament no entra a formar part de cap discurs. Pot ser un defecte, com és tota referència rellevant però no consultada, però és un defecte totalment privat, és com un mal funcionament masturbatori.

Donar

Donar llibres a una biblioteca tampoc és tant fàcil, per que entra la idea absurda de fer-los més importants del que realment són. Una donació es tracta com a una cosa gairebé sagrada, s’ha de fer amb un cert sentit cerimonial. Et faran un reconeixement. Potser, fins i tot, hauries de fer un segell i segellar-los tots abans, per que es percebi la procedència més enllà de qualsevol anotació que es pugui fer a la fitxa de catàleg. Tampoc vols que es quedin enterrats a una biblioteca amb poca circulació, on no es sabran apreciar, com si tu els hagués apreciat tant quan els tenies entre les teves mans.

Una vegada vaig regalar una cinquantena de llibres d’art al fons del Winchester School of Art a Barcelona, molt orgullós de la meva generositat, però desprès va venir la Universitat de Southampton a desmuntar el programa i suposo que estan tots allà, al fons bibliotecari d’aquella institució, sense cap reconeixement. Em sento com un grec i els meus llibres a Southampton els Marbres d’Elgin.

Vendre

Vendre llibres tampoc és fa a la lleugera. Gairebé mai em donen un preu que correspon amb el valor, fet que converteix el procés en poc rentable. Jo dic que com a mínim, si no em paguen el valor, que em compensin els anys de magatzematge. Que em paguin el valor d’haver-lo catalogat. Que em compensin el cost que correspon a qualsevol botiguer, el cost d’obrir caixa.

El curiós és que sovint el comprador vol saber cóm vaig aconseguir el volum, i sé que haig d’insistir que el vaig comprar a tal llibreria o per tal motiu, o bé que m’ho varen donar per tal de fer una feina concreta, com escriure una ressenya d’una exposició corresponent. És el cas de la majoria de llibres que poso al mercat, però per a molts no és així, són volums que m’han regalat pel mer fet de ser crític d’art.

Jo sempre he dit que si algú em vol regalar un llibre per una percepció professional no és cosa meva, son els de més que atorguen poder als crítics i els regalen llibres, de vegades volums espectaculars, per que perceben alguna cosa que sovint els crítics mateixos no sabem veure. Fa 16 anys, a l’estiu de 1994, vaig fer una conferència convertida en performance sobre el tema; desprès d’haver passat 18 mesos postolímpics sense obrir cap carta o paquet dirigit a mi com a crític amb difusió artística, catàlegs inclosos, vaig distribuir tot entre el públic assistent per a fer una consulta compartida, tots els sobres s'obrien al mateix moment (la conferència es troba a "Un breve resumen", Toma de partido. Desplazamientos: Quinzena de Art de Montesquiu, 1994, Diputación de Barcelona: Barcelona, 1995, pp. 47-5. Pels que el volen consultar el tinc guardat, juntament amb tots els llibres i catàlegs on he col•laborat, on consto als crèdits).

Rebre llibres i catàlegs de franc és l’únic tipus de “piropos” que ens fan. Tots sabem que no es pot esperar que un artista, galerista, director de museu o editor llegeixi un text nostre i el comenti, que en principi hauria de ser el tipus de compliment que es reserva pel crític d’art. Ens haurien de llegir, però no. Els galeristes et diuen “no t’he vist per la meva galeria últimament”, a qual hauríem de respondre, “tampoc t’he vist per un dels meus textos últimament”. Els artistes et demanen textos de catàlegs pel fet d’haver vist el teu nom davant d’altres textos, normalment publicats a l’àmbit ultralocal, però en general són incapaços d’articular una sola raó basada en les idees que representes alhora de fer-te l’encàrrec. Que els artistes catalans es posen en mans inadequades i contràries del sentit de la seva obra durant anys és un dels factors que els aboca, ja amb quaranta i pico anys, als discursos tipus “sempre he sigut un artista malentès”.

Els llibres regalats els he acceptat com si formessin part d’un tracte d’hospitalitat. Vas pel desert en caravana de camells i t’identifiquen com a foraster, i el beduí t’invita a casa i t’ofereix un té i pa pita dolça, unes olives, i no pots dir que no, únicament que desprès potser tu també has de reciprocar amb algun detall. Així solidifiquem el teixit social, acceptar l’hospitalitat també és un art i cal cultivar-lo.

En qüestions de llibres i catàlegs d'art, la generositat personificada: Consuelo Ciscar

Un exemple en són els catàlegs que m’enviava personalment la popular Consuelo Ciscar durant anys per el motiu doble de fer oblidar el paper que va tenir el seu germà socialista Ciprià en la fundació de l’IVAM (no va funcionar, encara li recordo), i per a promoure la cultura valenciana des d’un marc polític del més reaccionari imaginable. Són volums que he acumulat obedientment per que entenia l’importància pels valencians de poder enviar cultura cap a Catalunya, sobretot durant el tardo pujolisme. He gaudit molt de poder aprendre un nou idioma, el valencià, llengua que domino gairebé tant com el català (tot i que no el poso al meu currículum). Els he rebut i els he posat a llocs de privilegi a les meves prestatgeries com una deferència, que al final significa entrar en el pacte social de l’hospitalitat professional, sense entrar en qüestions sobre si a Sorolla o Alfaro m’importava un pepino.

Que ningú s’ofengui

Més problemàtic encara és el fet de posar a la venda o regalar llibres o catàlegs rebuts d’amics i col•legues. He intentat tenir un puntet de vergonya amb aquests casos i guardar coses per a raons sentimentals, tot i quan siguin inventades. Que ningú s’ofengui. Si el catàleg és de la teva exposició, de la teva galeria, si vas ser tu el comissari, m’ho reclames i t’ho torno, sense més. Si em pots donar una raó per a poder tenir el volum, jo la respectaré, tampoc sóc tan bèstia. M’ho reclames i és teu.

Però seria un error. Aquí hi ha una resposta per a cada mena de reclamació, per a cada artista o comissari ofès per que prescindeixo—o que faig caixa—públicament d’un llibre o catàleg seu.

No tens dret d'enfadar-te, home.

-Que ja es va fer una tirada massa llarga al seu moment, d'aquell catàleg n'hi havia molts.

-Que en aquella època les publicacions es finançaven amb diners negre, els col•leccionistes deixaven diners no declarats a les galeries, i FILESA i altres a les institucions públiques.

-Que en altres països els artistes no tenien ni un sol catàleg a la teva edat, i no els anava tant malament.

-Que et vas equivocar de persona, no et vaig demanar mai cap cosa teva i no ha existit cap pacte entre nosaltres sobre el futur del regal.

-Que el text d'aquell altre crític, rival meu, és molt dolent, i admetem-ho, la teva obra no era gaire millor.

-Que tu tampoc has guardat coses dels demés, que tu també has llançat coses.

-Que tu també has tirat coses meves, però no has sigut ni la meitat d’honest alhora de fer-ho, per que ho has fet d’amagat.

-O que si els has guardat és per que estan a les golfes de la masia heretada dels teus avis a Ulldemolins o Castelló d’Empúries, que vol dir que guardes coses per que disposes d’espai suficient per raons d’acumulació mobiliària, i tampoc és lícit atorgar valor ètic a fets atribuïbles a conjuntures derives de privilegi social.

-Que tampoc he sabut fer res amb tota aquella documentació teva, que no m’ha servit de rés.

-Que quan hagi de fer alguna cosa ja et demanaré el material, i desprès t’ho tornaré, és un sistema més sostenible, que cadascú sigui el seu propi arxivista. Quan vols un text meu també te’l passaré (circumstància del tot imaginària que em provoca riure).

-Que no tens motiu de queixa, si consta el teu catàleg a la meva llista és per que no l’he abocat a un contenidor, hauries d’estar content que no està al Garraf alimentant els cucs.

-Que amb tot mai has fet donació de catàlegs teus a la Biblioteca de Catalunya o la pública del teu barri o poble, on qualsevol l’hagués pogut consultar com a part d’un fons públic degudament catalogat i ara digitalitzat.

-Que ets un ressentit.

-Que pel fet d’haver-lo catalogat l’he mirat un altre cop i li he donat una mena de vida nova, cosa que cap altre crític ha fet des del segle passat.

-O que fins i tot l’he mirat per primer cop, al rebre’l llavors el vaig arxivar sense consultar, i m’en adono ara, potser massa tard i ho sento, que tens una obra excel•lent (m’ha passat amb el catàleg de Jaume Xifra, Criptus, Girona, 2003, molt maco: “jo que estic a punt de prescindir del teu treball et saludo”.)

-Que ara un altre podrà gaudir del catàleg, algú que el sabrà apreciar més per que l’escull expressament, cosa que no vaig poder fer mai, jo el vaig rebre per a inèrcies professionals, un altre ara el tindrà des de la voluntat pròpia.

-Que el que hauries de fer és escanejar tota la teva documentació i posar-la a disposició de tothom, ben arxivat, a una pàgina web corresponent, cony, que estem a l’era digital.

Que ningú s’ofengui.

Foto amb transfons de llibres

I que no s’ofenguin els companys que acumulen llibres a biblioteques personals, això és del més antiquat. Ho dic per a les col•leccions perfectament disponibles a biblioteques públiques, disponibles per a tothom, i cada vegada més consultables online, a l’abast de tota la societat i no pas únicament a uns quants privilegiats amb els diners per a comprar llibres o el rang professional que fa que els regalin llibres.

D’acord, amb els documents que no són disponibles, amb els volums netament de consulta, amb les especialitzacions d’ús freqüent, farem una excepció. Amb publicacions pròpies també. Però res més.

Disposició ideal de un intel·lectual al seu despatx, amb un equilibri de fitxes, apunts, arxius, carpetes, botella i fum juntament amb alguns llibres, Roland Barthes, circa 1970

Cada vegada que veig un acadèmic o crític que es deixa fotografiar amb els seus llibres de transfons penso en la manca de cultura de tot plegat. Persones que accedeixin a recreacions d’imatges d’un temps passat, imatges desfasades, quan els individus acumulaven llibres burgesament ja que no existia cap alternativa pública i compartida. De l’època prèvia a l’intersubjectivitat, una època ben fosca.

El culte als llibres—i sovint només els que tenen un bon llom i per tant presència estètica—i l’obsessió per a les prestatgeries personalitzades, de disposar de fuster propi, i dedicades a material general, comú, quotidià: són imatges que pertanyen a cultures en estat adolescent on la protecció privada i blindada per aburgesament és encara necessària alhora de preservar el coneixement compartit i el record històric de tots.

Però una vegada que es formin mecanismes públics per a arxivar el coneixement expressat a les publicacions, la prestatgeria privada es converteix en renegada, en un símbol de la decadència de la cultura que suposadament l’erudit vol erigir com a transfons de la seva vida.

Si no, qui vulgui presumir de cultura hauria de fer com jo: prescindir dels llibres.

(P.D. El reportatge de Babelia a El País, sobre el tema de biblioteques personals, ha aparegut un dia desprès de la publicació d'aquesta entrada).

La Vanguardia, tornada a l’ordre

2010-09-18T16:49:00.007+02:00

La Vanguardia, tornada a l’ordre

Les bones perspectives d’un retorn dels quadres de CiU al govern de la Generalitat ha tingut un efecte estranyament tranquil·litzador a la redacció de La Vanguardia. Parlem dels últims mesos, nomès. Ja ha tornat a ser el diari d’abans, el que tots coneixem. I és per això que ja ha deixat de ser el diari més viu i intrigant de l’àmbit català, l’únic llegible durant aquests anys, al meu parer. I el més curiós: ho ha fet per voluntat pròpia.

És com si al diari sencer es respirés un altre aire, el buf de la tornada a l’ordre, que per altra part crea un ambient entre les pàgines del diari prou conegut entre els lectors anteriors: sempre que el poder fàctic ha pogut fer-se constatar a través del domini polític—reis i caudillos, bisbes i nobles, empresaris i cacics democràtics de pujolisme inclosos—La Vanguardia s’ha esforçat de projectar una imatge distant, gris, seriosa, despreocupada. Es troba més còmode fent aquest rol de difusor de notícies summament avorrit, però d’un avorriment adequat a la capa social i econòmica que pretén representar, on l’avorriment és un estil estudiat, i per tan una virtut derivada de la despreocupació provinent d’estatus i privilegi consolidats.

El diari ha deixat de ser el més viu i intrigant de l’àmbit català, l’únic llegible durant aquests anys del tripartit

Però jo trobaré a faltar els titulars amb funció del míssil autoguiat, els articles escrits sense utilitzar tinta ignífuga. I què passarà amb el “Vivir” ataronjat que s’havia convertit en el millor exemple de com la crítica, entesa retòricament, és de dretes?

Sí, a Barcelona la crítica és de dretes, i és tan així que fins i tot una bona part del sector autoproclamat d’esquerres que conec millor—el sector cultural, i especialment el món de l’art—ha abraçat posicions estructuralment idèntiques a la crítica cultural post marxista de generacions anteriors, però lligades a causes atàviques, reaccionaries, retrògrades, del més tradicionals. Una transformació de la crítica apresa dels neocons, potser?

El llegat de l’obertura autocrítica de l’esquerra barcelonina a l’època després del “fracàs” del Fòrum Cultural de 2004 ha tingut l’efecte sobretot d’ensenyar a la dreta com comportar-se a l’oposició. En aquest sentit La Vanguardia es diferencia de manera substancial dels diaris conservadors de Madrid, que operen sota paràmetres d’abans de l’època contemporània.

La Vanguaria en temps de governs convergents no reclamava gaires associacions amb el context immediat. No era un diari gaire detallista, en part per què no tenia pàgines suficients per a justificar l’esforç de concentració requerida per a enfocar amb persistència una realitat concreta. Era—i és—generalista, que no vol dir cosmopolita, fins el punt de ser una mica dilettante. I això és en part també degut a la seva aspiració de mantenir-se com a diari d’influència estatal (és dels pocs diaris del mon capaç de defensar una posició cultural—la catalanista conservadora però refinada en les formes—sense expressar-se en la llengua corresponent).

Tot això explica en part la seva distància notable de la ciutat on es publica. No pertany realment a Barcelona com a conjunt d’espais formant un metròpolis sota qualsevol definició mínimament precisa. Tendeix a menysprear els localismes, fins i tot quan puguin ser il·luminadors. Qui cita per a contrastar a aquesta premissa als apunts barcelonins del pobre Permanyer—un personatge del tipus que ha d’existir a totes les ciutats, i fàcilment reemplaçable, ja veureu—es descreditarà.

Un jove fotoperiodista de La Vanguardia acosa a turistes i prostitutes africanes a la Rambla

És per això que l’atenció prestada als mals i dolors de Barcelona durant aquests anys ha sigut del tot fora de caràcter, fins el punt de caure en contradiccions flagrants. Penso, per exemple, en els reportatges sobre la prostitució al Raval, que no eren més que al·legats racistes i sexistes contra les treballadores sexuals de raça negre provinents de l’oest d’Àfrica (i notablement silenciosos sobre els seus explotadors, sovint del mateix origen). Preocupa a La Vanguardia la prostitució del Raval com a fet social lligat al benestar del barri? Segurament que sí, però per altres raons: com l’empresa més gran i amb més història al casc antic de la ciutat, cal entendre que és el negoci que durant més temps i amb més quantitat ha donat feina a les prostitutes de la zona. O penseu realment que les sortides afterhours dels redactors de La Vanguardia durant més d’un segle, una vegada tancada l’edició, no ha arribat mai més lluny de Boadas?

Si La Vanguardia té un “constituency”, com diuen dels congressistes nord-americans, no és geogràfic ni tampoc precisament urbà. I no parlo dels seus lectors, botiguers d’arreu i residents dels barris mitjos i benestants, consumidors de salut i educació del més privatitzada possible en temps de la res publica universalitzada. Parlo de les veus que parlen a través de les seves pàgines: dels bisbes catalans i la seva conferència, de l’agenda econòmica de Foment, dels interessos immobiliaris de les caixes. D’una línia editorial sobre temes viàries escrita mot per mot pel RACC per desprès fer “cut and paste” sota la disfressa d’una notícia o article d’opinió. L’únic barri de Barcelona que realment interessa als editors de La Vanguardia és la xarxa social que convergeix durant una setmana cada mes d’abril al village del torneig de tenis Godó.

L’únic barri que realment interessa La Vanguardia és el village del torneig Godó

Durant els governs del tripartit, i sobretot durant l’última legislatura, efectivament un interregne aberrant entre períodes normalitzats de domini liberal-conservador, catòlic i catalanista light, La Vanguardia ha sobreviscut a la oposició. Era com un veler a alta mar que havia perdut els referents de navegació. Però ha sigut aquesta deriva, aquest anar i venir, que l’ha convertit una publicació entretinguda, impredictible, sorprenent.

I no parlo de “Cultura/s”, el suplement que segons insisteixen els entesos, és també el millor projecte cultural dels diaris de tot l’estat. Només diria una cosa: quan fa molts anys anava a Arco per motius de feina, abans fins i tot de l’existència de La Razón o l’auge d’El Mundo, em sorprenia trobar la flor y nata de l’art espanyol amb el suplement cultural d’ABC sota el braç. Com era possible, ens demanàvem, i ens explicaven als innocents provincians d’esquerres que amb temes culturals l’ABC era una cosa diferent, que no tenia res a veure amb la resta de la publicació. Només ara, amb “Cultura/s”, he pogut arribar a entendre la subtilesa de l’argument.

La Vanguardia ha sigut sense dubte el diari més interessant dels últims anys a Catalunya. Un fet degut en bona part al paper antinatural que ha assumit com a mitjà opositor als estaments socialistes governants a Barcelona, Catalunya i Espanya. Antinatural, i per tan dubitatiu, insegur, com si la redacció sencera acabés de sortir de la facultat de periodisme i volgués mostrar, amb gests retòrics sovint forçats, que valgués per la tasca encomanada. Un diari nerviós, insatisfet, cabrejat, i per tan el millor baròmetre del sentiment exageradament exaltat dels veïns de Barcelona.

D’aquí la seva frescura, la seva inesperada joventut. Només així podem entendre la tendència del diari de mostrar cares múltiples, un dia intentant mantenir una línia de crítica responsable, el dia següent submergit en exercicis d’amarillismo del més vulgar. Ha agafat El Periódico, innocent i elemental al seu costat, per sorpresa. Hem pogut ser testimonis d’un experiment periodístic del més fascinant, ja que parlem del període més llarg de la seva història que ha viscut plenament a l’oposició. Un període que ara sembla arribar al seu fi, els últims mesos d'una de les èpoques més glorioses de la seva trajectòria periodística.

Quin embolic! Censura a Cardedeu

2010-07-01T11:31:00.011+02:00

Quin embolic! L'Ajuntament de Cardedeu censura una intervenció artística

La censura pel part de persones no especialitzades d'una obra d'art pactada i contractada per l'Ajuntament de Cardedeu és un molt mala notícia. Parlem de l’obra La Repressió de Raül Huerta, que consistia en embolicar amb un teixit blanc un edifici habitual d’exposicions, La Capella de Sant Corneli.

El projecte s’emmarcava dintre del cicle “Cardedeu amb l’art vigent”, comissariat per l’Anna Estany. Entre les seves intencions trobem el desig de fer reflexionar sobre el patrimoni, i sobretot el patrimoni religiós que podria esta associat amb valors repressius i restrictius.

Abans d’acabar el període establert de d’intervenció es demanava la seva retirada des del Museu Arxiu Tomàs Balvey, titular de l’espai, amb excuses evasives i pobrement justificades.

Qualsevol acte de censura embruta i rebaixa la reputació d’una cultura oberta per la qual les societats actuals aspiren. Cardedeu, poble pioner en la televisió local per exemple, compartia fins ara d’aquest esperit obert. La claudicació davant d’histèries veïnals i pressions clarament partidistes representa una manca de caràcter polític. I això, per altra part, mostra una incapacitat d'entendre què vol dir la llibertat d'expressió quan es parla del concepte a la Constitució que regeix la nostra vida compartida.

L’alcaldessa de Cardedeu, Calamanda Vila, educadora de professió i instigadora de la censura, no ha estat a l'altura del seu càrrec ni tampoc de la seva professió. No ha entès que censurar un projecte d’art, a la mida que renuncia la pedagogia i la possibilitat de reflexió, te el mateix valor que cremar un llibre. Hem d’esperar que aviat anirà a fer neteja a les biblioteques locals pels mateixos motius, esperonada per a veïns intolerants i regidors integristes?

Més enllà de qualsevol interpretació de l'obra mateixa, he entès el treball de Huerta, que documenta i comenta al seu bloc, com una manera de fer reflexionar sobre un edifici que ja no és de culte i alberga projectes de l'art contemporani. El valor patrimonial no resideix en cap cosa concreta, ja que les restauracions posteriors o bé els usos no originals, així com els canvis de context, no disminueixen el sentit i valor patrimonial de cap objecte, i menys quan tenen un caràcter provisional. Amb anul·lar l’edifici, amb tapar el seu exterior, l’artista de fet volia donar-lo visibilitat, a més d’externalitzar la superfície expositiva. Un projecte paral·lel de l'artista que no es va poder fer, proposava fer una Action Painting a l’exterior, com a treball compartit entre persones del poble.

A més, l’obra censurada de l’artista Raül Huerta s’enllaça amb una tradició llarga i important d'embolicar, marcar, assenyalar o indicar els edificis i altres elements simbòlics de mobiliari i immobiliari amb una cara publica (com el projecte de l'artista Christo al Reichstag alemany), i es devia entendre com un gest pedagògic i de reflexió.

Estaments municipals i governamentals de molts països han sabut conviure amb projectes d'aquest indol, i de risc semblant o major, sense problemes. I com ho han fet? Ha sigut possible per que els seus regidors i responsables han estat compromesos amb la cultura com a vehicle del coneixement i de la reflexió compartida.

Els senyors regidors de Cardedeu tenien la obligació de esforçar-se en les seves responsabilitats pedagògiques davant de les protestes dels veïns, per altra part absurdes, i amb un llenguatge antidemocràtic i intolerant.

Ho tenien fàcil: explicar, juntament amb el creador i la comissària, el sentit del projecte. Fer pedagogia, explicar amb raons, reforçar el coneixement. Fomentar el diàleg necessari.

En lloc d'assumir aquest paper responsable, la comunitat artística catalana—la cancel·lació del projecte ha merescut les denuncies de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) i l’Associació Catalana de Crítics d’Art—ha vist com els responsables de cultura a Cardedeu s’han deixat influir pel populisme barat i radicalment anticontemporani, fet que els desqualifica com a interlocutors d'altres temes de sensibilitat pública que afecten als residents de Cardedeu.

Sense garanties mínimes de respecte i responsabilitat, com es pot justificar atorgar subvencions i donar suport a altres projectes culturals d’interès per un poble com Cardedeu?

Fins els mugrons!

2010-06-17T02:45:00.014+02:00

Fins els mugrons!

El significat dels meus (petits) vestiments

Quan jo tenia 5 anys i començava a estudiar al col·legi West Bay de Vancouver, l’escola no era exactament una bona reflexió del país plural, laic i de pensament obert que molts d’aquí imaginen quan pensen en Canadà.

Resàvem pels matins el Parenostre—una obligació pels jueus, budistes i musulmans també— i a les parets hi havien figures cristianes, sants i creus. Aplicaven el càstig físic, que consistia en unes quantes fuetades del cinturó del director sobre les mans (una imatge impensable a l’actualitat: el director d’una escola, aguantant amb una mà els pantalons en perill de baixar amb el cinturó a l’altra, tancat al seu despatx amb un menut plorant).

El castig físic a Canadà, amb un cinturó directament dels pantalons del director

Amb l’aspecte personal les coses no eren gaire més liberals. Els cabells llargs eren tant prohibits als nens com els pantalons a les nenes, que anaven totes amb faldilles. Tampoc tenien dret de posar arracades o pintar-se, privilegis d’adorn particular reservats per les alumnes de l’escola secundària, però considerades perverses per les més petites. Els texans no es consideraven acceptables pels escolars, per tractar-se d’un teixit vulgar, “obrer”, instigador d’actituds d'una certa deixadesa mental.

Com passava amb els texans, cada restricció venia acompanyada d’una explicació al voltant del significat del vestiment o manifestació física en qüestió. Els discursos repressius eren “lògiques”, raonaments que sempre tenien relació amb preservar els equilibris socials i afavorir la consolidació del nostre benestar. Anar en contra era arriscar massa; afluixar massa la corda, i el mon es podia desmuntar.

Aviat però, aquest món de sentits i raons al voltant d’una estructura repressiva associada amb la roba es desfeia. Costava, però a finals dels 60 i a principis dels 70 el sentit comú ajudava a deixar en ridícul les prohibicions. Només calia mostrar que una nena amb els llavis pintats no havia de ser una puteta, que els cabells llargs no significaven rebel·lia automàtica, que els texans no et convertia en un futur activista anarcosindicalista.

És per això que el mateix principi funcionava al revés, almenys quan els fills s’enfrontaven als símbols dels seus progenitors: es descobria que la corbata del pare no el convertia en defensor acèrrim del sistema econòmic mundial d’especulació salvatge, o que el pentinat cursi de la mare no la lligava inexorablement a les brigades antivícies del barri.

Desprès d’una dècada, cap a finals dels 70 (el que demostra que Espanya no anava tan endarrerit com alguns cronistes ens voldrien fer creure) la batalla estava guanyada: nosaltres ens vestíem de grunge molt abans de la seva popularització a l’ombra de Nirvana 15 anys desprès. Vestíem camises de llenyetaire i botes de treball amb la punta d’acer, els cordons desfets, i deixàvem les nostres barbes de quinceañero, el que no significava que la nostra higiene particular era per sota dels nivells mínims civilitzats.

Aquest és el meu llegat i l’herència de la meva generació, i des de llavors acumulo experiències—portar una arracada a l’orella, una cua tenyida de color coure, i pintar-me els ulls com en Prince quan sortíem a ballar, cap a l’any ’84—que demostren que les prohibicions a l’esfera de la roba i l’aspecte personal no tenen la menor justificació. Sempre acaben com un sense sentit, ja que les seves suposades raons no resisteixen l’anàlisi de l’experiència i el coneixement. No importa quines raons es volen donar tampoc, ja que ningú pot lligar un vestit amb un significat fix, immòbil, cert, definitiu.

La burka i altres cobertures

Així que la decisió de l’Ajuntament de Barcelona i d'altres ajuntaments de prohibir la burka a espais del consistori o als mercats municipals m’ha estranyat profundament. Considero que és un error, una decisió equivocada basada en justificacions poc justificades. I no ho dic per que la burka i els seus variants m’agraden especialment com a peça de moda--tot i representar una bona manera d'ensenyar un teixit de qualitat--o per que penso que la seva forma d’emmascarament sigui una bona solució alhora de preservar la castedat d’una dona casada. Tampoc ignoro que el vestiment s'utilitza en moments i llocs des de posicions radicalment conservadors. Però entenc també que el valor suposadament repressor no es pot demostrar per a cada cas, fet que converteix la repressió en una cosa arbitrària i equivocada.

Així que és qüestió de cadascú, de cada individu i la seva llibertat, i la llibertat individual, pels motius que sigui, és un argument sempre superior a les formules enganyoses sobre les quals s’ha basat la restricció promoguda des d’estaments oficials. Sobretot quan no ha molestat, no molesta, i no té per que molestar al futur, ni aquí ni en molts llocs igual o més savis que no prohibeixen aquest tipus de vestiment. No és tema de debat, no representa cap conflicte. A non-issue, diríem.

I ja que ningú arribarà a analitzar cada cas, per a saber la veritat, no es pot precipitar una decisió clarament discriminadora, tot i la pretensió d'envoltar les restriccions amb una aura de liberalisme.

La burka és el vestit femení amb més superfície de roba, fet que la converteix en útil alhora d'ensenyar teixits a les pasarel·les

Així que ofereixo algunes raons per desistir, per a fer enrere, per a no ficar-se en aquest món prohibitiu que traeix els principis d’una societat plural:

L’electoralisme. Ja que significa cercar vots entre persones intolerants. Davant de discursos xenòfobs dels partits conservadors a l’oposició, jo pensava en una mica de pedagogia i en ser valent alhora de defensar un espai de convivència i tolerància. Per això, els partits conservadors als ajuntaments de Catalunya voten a favor, encantats. El PxC inclòs. Quin missatge s’envia amb aquest gest? Que els partits a favor pensen que els barcelonins de fet són xenòfobs i de pensament dèbil? Que són tan intolerants que un gest una mica intolerant cap als estrangers podria ser benvingut? La seva idea, si l’entenc bé, és que els partits també del govern haurien d’estar atents a aquest sentiment, ja que es pot manipular amb la consciència tranquil·la per beneficis electorals.

Racisme. És qüestió de races, de procedències, de qui ho fa i no només de què fan. Si fossin Quakers de Pennsylvania s’entendria com un exotisme, sense més. Si no fossin musulmans. Però no, és una norma inspirada en l’angustia social relacionada amb la presència inquietant d’altres: però d’altres molt específiques, no d’altres de qualsevol indol. Amb les monjes espanyoles ningú es fica, com a mínim des de les matances de la Guerra Civil.

L’integrisme d’esquerres. Però integrisme igualment. La intolerància del progrés. I la pressió social d’aquesta intolerància implícita. Deia l’alcalde de Lleida que ajudaria a la integració de persones immigrades, que era un gest progressista. Com el discurs napoleònic, prohibir els reaccionaris segons el patró revolucionari (els reaccionaris tancats a La Seu Vella, potser?). El totalitarisme en nom de l’avanç, ja que només a través de les restriccions i les prohibicions de comportaments irregulars—i els saquejos dels seus llocs sacres—es podia consolidar el canvi.
Com un integrisme de dretes, prou semblant, només amb els protagonistes i antagonistes bescanviats. Durant el franquisme es va prohibir el català per raons prou similars, per a facilitar i animar els catalans a integrar-se més fàcilment al projecte espanyol. Per a ajudar; per a reduir les resistències locals, marginals, mal aconsellats, reductes de català inconscient. Per a ajudar a deslocalitzar i desmarginalitzar la llengua i la cultura catalana. Les similituds existeixen, ja que al català es dibuixava com un idioma poc culte, rural, poc refinat, de la mateixa manera que les dones musulmanes assenyalades amb aquesta prohibició es tracten com a incultes, incapaços de decidir per elles el seu camí. Silenciades sobre el seu propi silenci. Per justificacions semblants es va prohibir el català sota Franco.

El rebuf. L’onada comença a Catalunya, entre els ajuntaments d’aquí. Després passarà a altres pobles de Catalunya. I més enllà, a la resta de l’estat. Finalment, els principis bàsics de la restricció integradora i benpensant acabaran alimentant restriccions igual d’arbitràries contra el català i els catalans. Catalunya té una burka a l'estatut que es diu "nacionalitat" (Art. 1), i una altra que es diu "llengua pròpia" (Art. 6). No obris la capsa de Pandora si no estàs disposat a que acabi anant en contra teva.

El pluralisme, ens ha portat fins aquí. Principi bàsic d’una societat lliure. No prohibir cap cosa que no faci mal de debò. Ens concentrem en les coses realment nocives. Eliminen les restriccions irracionals i només restringir per motius sòlids, inapel·lables. La societat ha mostrat la seva capacitat d’absorbir quotes cada vegada més altes de llibertat sense que això comporti desmantellar l’ordre i les estructures del benestar. És per això que els països històricament repressors també pateixen més dificultats econòmiques, mentre les societats obertes i tolerants també gaudeixen de societats i economies més resistents.

Significats mòbils del vestiment. El significat d’un vestit, fins i tot tradicional, no està mai fixat. No es pot dir que un vestit té un valor únic i immòbil, ja que fins i tot en àmbits rígids i conservadors no tothom porta la roba pels mateixos motius. El conservadorisme és precisament això, una dosi d’inconsciència no relacionada amb lògiques manifestes. Sí, és cert: per a moltes dones la burka podria ser una imposició. N'ha d'altres que la posen de vegades, alguns dies potser, a alguns llocs, en funció del cas.

Però això no elimina la possibilitat d’altres motius per a portar el vestiment: inèrcia cultural, comoditat, tranquil·litat pel carrer, qüestions de gust particular. Particularitats etnogràfiques. O portar el vestiment de vegades, segons el cas, el que demostra que les definicions de la gent desconeixedor són sovint més inflexibles que les realitats dels que les viuen diàriament. No som nosaltres que hem de fixar realitats que no són, en realitat, fixos del tot.

El fals pretext de seguretat. Alguns ens voldrien convèncer que hi entra una qüestió de seguretat. Durant anys d’amenaces directes de grups armats contra regidors, no s’arribava mai a restringir un vestiment a un espai municipal d’aquesta manera. Potser el casc d’un missatger, però no sempre, i mai de manera absoluta, per decret. No passava a l’època quan els dispositius de seguretat eren extremadament atents davant del risc d’atacs reals i amenaces constants contra membres electes de l’ajuntament.

Assenyalar el més dèbil. Primer, contra una dona. I no contra monges, ni religioses, contra una dona immigrada. Musulmana. Els seus fills l’estimen, el seu vel no rebaixa la seva dignitat o humanitat davant d’ells. No entenen perquè ella, qui no actúa de manera agressiva, que es comporta amb una discreció exemplar al carrer, sigui la persona assenyada pels responsables polítics del municipi. Veuen com els proxenetes corren lliures, els lladres, els carteristes, els que embruten els carrers, els que contaminen, que es dediquen al tràfic de drogues. Els mafiosos tenen dret d’entrar l’ajuntament tal com són, amb la cara desoberta, però la seva mare no. Hipocresia de les cares descobertes. El seu entorn no entén per què a ella ara la toca rebre, com si fos un criminal. Assenyalar el més dèbil per a fer lliçons és de covards.

Greuge comparatiu. Coses pitjors que una burka: productes de cosmètica i cura personal, produïts amb processos contaminants, símbols d’un consum irresponsable basat en la vanitat personal. Productes que no aporten res a l’avanç de la societat, excessos frívols de la societat ignorant de les necessitat reals, tal i com en Bernard de Mandeville va anticipar a La faula de les abelles .

La protesta contra un Miss America a New York, que consistia en llençar símbols de repressió femenina--sostens inclosos--a la basura

Fins els mugrons! És una manca de coherència prohibir només aquí, amb la burka, ja que altres vestits suposadament signifiquen valors igual de conservadors. Als anys 60 i 70 les protagonistes de la alliberació de dona cremaven els sostens, juntament amb altres vestits i objectes del llar, com abans les sufragistes resistien contra la roba encotillada. Per elles la roba interior de la dona i els estris de la cuina simbolitzaven la repressió del cos i del temps femení per estils imposats des d’estaments comercials masclistes. En aquell moment s’articulava de manera coherent i treballat--com ara pretenen fer amb la burka--el significat negatiu del sostén, amb la conseqüència d’un destape començat des de sota: apareixien sota la camisa el mugró del pit, en lloc d’una superfície falsificat d’un pit llis, sense mugró, i per tan gens funcional.

Així que siguem coherents també: ¡fora la roba interior que limiti el cos de la dona, símbol de la seva repressió!

És l’hora del mugró, el mugró que significa que la llenceria repressora s’hagi vençut al nom del progrés.

Cuentos falangistas

2010-04-16T17:19:00.006+02:00

Cuentos falangistas

Se podría pensar que durante muchos años, y hasta el proceso judicial contra el juez Garzón, el falangismo español ha mantenido un perfil relativamente bajo en la sociedad, en acorde con su debilidad en las urnas. En las elecciones generales de 2008 el FE de las JONS recibió 13.413 de los votos, un 0,05%. Fue la vigésimo sexta lista más votada.

Pero la expresión electoral no corresponde, como ha quedado claro, con la fuerza de ideologías falangistas en la sociedad española. La razón por este aparente desajuste no nos debería sorprender: el falangismo ideológico ha encontrado su sitio relativamente natural dentro del Partido Popular, desde donde se puede trabajar con más efectividad. Sólo así se puede explicar la presencia de jueces de pensamiento falangista en los organismos judiciales con poder de decisión, nombrados en muchos casos por sucesivos gobiernos del PP.

Aún así, para muchos la visualización del falangismo español a través del caso Garzón ha representado una sorpresa. No ha sido difícil identificar ciertas posturas de derechas con el ideario clásico del falangismo, pero normalmente esta identificación no ha ido más allá del uso del adjetivo “falangista” para fines retóricos de la izquierda.

Todo esto me viene a la mente en relación con mi posterior entrada en el blog sobre la xenofobia como arma política dentro de las coyunturas electorales. Mis reflexiones venían de lejos, o al menos no eran de génesis reciente, ya que en el periodo previo a las elecciones municipales de 2007 asistí a un acto vecinal en el barrio de Poble Sec que se convirtió en un alegato de posturas falangistas, con cierta complicidad de los organizadores, la Unión de Asociaciones de Vecinos del Poble Sec.

Me refiero a una reunión pública que tuvo lugar en mayo de aquel año para “informar” sobre la propuesta de abrir una mezquita en la calle Piquer, no muy lejos de mi casa. Después de aquel acto escribí una carta que envié a algunos periódicos y que no llegó a publicarse, que reproduzco a continuación.

La Unión de Asociaciones de Vecinos no contó con la presencia de ningún representante de la comunidad musulmana en el acto. Habló, eso sí, un señor de un país árabe (creo que dijo ser de Siria), pero que seguramente era de religión cristiana. Los interlocutores principales, después de los que se encontraron en la mesa, fueron algunos jóvenes que hablaron con el estilo y la retórica del populismo falangista, con un lenguaje incendiario pero trabajado, sin llegar a ser culto; uno hasta dijo que su mujer era de Marruecos, una mentira calculada (los falangistas no son racistas, o así insisten). Asistieron centenares de personas, con algunos comerciantes del barrio que reconocí—algunos conocidos militantes o simpatizantes de Convergència i Unió—pero el acto fue unicolor, y el contenido fue mucho más allá que una discusión técnica sobre los méritos de la propuesta.

Como comenté en mi carta, sólo tres personas hablaron a favor del derecho de los musulmanes de tener un lugar de culto en el barrio donde viven. El caso del cura de la parroquia de Sant Pere Claver fue ejemplar, y no sólo por la integridad y ecumenismo de sus palabras en un ambiente que dijo defender principios católicos. El discurso de este señor fue constantemente interrumpido e increpado, mientras que después del acto tuvo que escuchar de sus propios parroquianos comentarios del tipo “a los moros tenemos que matarlos todos”.

Salí de aquel acto impresionado por la capacidad de manipulación de los líderes vecinales y la extraordinaria disposición de los asistentes a alinearse abiertamente con posiciones de carácter claramente falangistas.

Dos días después del acontecimiento el líder del Partido Popular en Barcelona, Alberto Fernández Díaz, organizó un acto en el barrio donde reiteró posiciones expresadas en aquella reunión.

A continuación reproduzco la carta que escribí en aquel momento, con fecha del 24 de mayo de 2007:

Una mezquita en Poble Sec

En la reunión vecinal convocada para debatir la instalación de una mezquita en el barrio barcelonés de Poble Sec, yo fui una de las tres personas que hablaron a favor.

Y lo hice citando la Constitución Española, que otorga libertad de religión a las gentes baja su jurisdicción. Si la religión de mis vecinos requiere un lugar de encuentro y oración, y hay números suficientes de creyentes para justificar un lugar de culto cerca de sus casa, todo lo demás debe reducirse a temas meramente técnicos, como ocurre con los bares, las guarderías o los colmados.

Me abuchearon, pero no tanto como al párroco quién recordó a los asistentes las frases relevantes de la Declaración Universal de Derechos Humanos. En un encuentro que las asociaciones de vecinos convocantes tenían la desfachatez de llamar “asamblea informativa”, la voz de nuestros vecinos musulmanes fue totalmente silenciada, mientras que más de la mitad de las intervenciones tenían un contenido claramente racista y/o xenófobo.

Un joven militante de un movimiento de la ultra-derecha nos brindó con un discurso incendiario que ni el propio Le Pen se atrevería a pronunciar. Pero así son las cosas: los curas recurren a los principios laicos, los extranjeros recordamos a los españoles cual es el marco legal que rige nuestra vida comuna, y los líderes vecinales aprovechan de la coyuntura electoral para atentar contra la convivencia entre vecinos (uno, con bastante hipocresía, dijo al final sentirse “avergonzado” por lo allí ocurrido, como si no hubiera tenido nada ver).

Quiénes salieron más contentos, junto con los partidos políticos que han cazado votos en tales cotos, fueron aquellos defensores de valores preconstitucionales que recibieron el máximo de aplausos, ya que vieron como el discurso del odio y la sinrazón guarda un gran futuro en los humildes barrios de este país.

Atentamente,

Jeffrey Swartz

El silencio de los desnaturalizadores

2010-02-05T01:55:00.004+01:00

El silencio de los desnaturalizadores

JEFFREY SWARTZ

Lo más llamativo de entre las reacciones a ciertos comentarios y acciones de algunos políticos catalanes—el padrón de Vic incluido--sobre la inmigración durante el ambiente actual de pre-campaña electoral, donde se resucitan temores sobre el riesgo de que los inmigrantes desnaturalicen la identidad catalana, es el relativo silencio de la población inmigrada. A la medida que se acercan los comicios catalanes y estatales, estas contradicciones irán a más. El atrevimiento de los que apelan a sentimientos de odio y desconfianza hacia los inmigrantes no tendrá ninguna respuesta por parte del colectivo inmigrado, muy lejos de forjar una alternativa “militante”.

La pasividad de los inmigrantes sorprende, sin embargo, porque se tratan de gestos y discursos deliberadamente ofensivos para las personas inmigrantes residentes en Cataluña. Son además cínicos, al coincidir con el primer momento en la historia del país con una población inmigrada importante afectada por el paro. Hasta ahora a los empresarios y a la derecha xenófoba les ha ido bien el sobrante de trabajadores extranjeros, que les ha permitido abaratar costes y utilizar a la inmigración para debilitar las estructuras de seguridad laboral.

La convivencia de Vic y de otras poblaciones se basaba en la ventaja de disponer de números importantes de extranjeros contribuyendo a la seguridad social, pero difícilmente organizados en el sentido sindical. Los recién llegados son democráticamente inofensivos. Recordamos que la última amnistía para los sin papeles en el 2005 fue ampliamente celebrada por aportar fondos al estado en forma de cotizaciones de medio millón de trabajadores. Los inmigrantes, nos decían, por tratarse de gente joven, nos aseguraba a los demás la jubilación. Pero pocos se quejaron por el hecho de tener una cifra astronómica de personas sin el derecho democrático más fundamental: el voto.

Pretender defender la cultura catalana en la manera que lo ha hecho algunos nacionalistas, con distorsiones y mentiras constantes sobre la historia y la realidad catalana, es menospreciar la contribución de los inmigrantes a la sociedad. Pero las intenciones son calculadas: la idea es estigmatizar a aquellos con menos posibilidades, por razones sociales, educativas y económicas, de acceder a una plena integración en la sociedad receptora (la misma razón que haría discriminatoria una tarjeta por puntos que condiciona derechos sociales a cupos de catalanidad).

Son posiciones que aprovechan de la indefensión de aquellos que no han encontrado su voz como individuos y como colectivo, o bien, al encontrarla, no tienen por donde hacerla oír.

Hablar de un núcleo “natural” sin impurezas amenazado por factores externos de riesgo es apelar a un concepto esencial y orgánico de la identidad de un pueblo. Quizás la manifestación más infame de este discurso latente la hizo Marta Ferrusola, entonces mujer del presidents de Cataluña y madre del portavoz actual de CiU, en una conferencia cobarde y abiertamente racista hace nueve años este mes en la Fundació Caixa de Girona. Heribert Barrera, entonces ícono de ERC, subió al carro pocos días después con comentarios favorables a las posiciones del neo-fascista austriaco Haider. Ninguno de los dos ha tenido el valor ético de rectificar, el partido de Pujol Ferrusola sobre todo sigue utilizando las agresiones verbales contra los extranjeros para consolidar animicamente su electorado.

Según se formulan estas posturas, los elementos foráneos y extraños se explican en términos casi virales, bacteriológicos, como elementos peligrosos que amenazan infectar y así debilitar el cuerpo central. Se trata de un lenguaje metafórico, llevado del campo de las ciencias exactas al terreno sociológico y político, que ha fundamentado y sigue alentando los grandes y más difames momentos xenófobos del último siglo, con todas sus consecuencias.

Pero lo que más duele, bajo mi perspectiva como persona conocedora, admiradora y participante en la cultura catalana, es que aquellos que hablan de “desnaturalizar” la nación están falsificando la realidad de la sociedad que ellos mismos han contribuido a crear a lo largo de treinta años de instituciones democráticas y mercados cada vez más liberalizados.

No son los inmigrantes, desde luego, que han entregado amplios sectores de la economía catalana llamados “tradicionales”, y por tanto identitarios, a modelos provenientes de la globalización.

No son los inmigrantes que han presionado porque los campos de cultivo bajo su propiedad se recalifican en terrenos urbanizables; si el campo catalán y su pagesia no ha desaparecido a un ritmo aún más alto es gracias en parte al mano de obra de trabajadores extranjeros--muchos de ellos ilegales y con sueldos indignos–que ha facilitado su permanencia y en algunos casos su modernización.

La pérdida del pequeño comercio familiar—el petit botiguer de toda la vida—a través de traspasos lucrativos o la venta de locales a franquicias y cadenas de marcas internacionales y nacionales, o bien a causa de la implantación de grandes superficies en el extrarradio, son cambios impulsados por el propio empresariado catalán.

Son los mismos que adornan sus escaparates navideños con Santa Claus, o que promocionan el Halloween o el San Valentín, lo que desvirtúa – ¿no dirían los defensores de la Catalunya “natural”? – el calendario natural de fiestas tradicionales catalanes y sus costumbres.

¿Acaso son nuevos inmigrantes los pequeños y medianos industriales—símbolos del empuje catalán desde el XIX—que han vendido sus fábricas a multinacionales extranjeras, con el consecuente riesgo de deslocalizaciones, para luego reinvertir sus ganancias en sectores más especulativos pero menos innovadores como la construcción?

Si no hubiera sido por la inmigración y su aportación laboral a sectores simbólicamente importantes para la retórica nacionalista, el patrimonio catalanista del campo, el comercio y la fábrica tal y como se ha definido por el nacionalismo liberal-simbólico hubiera desaparecido con aún más contundencia.

Si luego pensamos que son sectores –pagesos, botiguers, industrials—tradicionalmente asociados con el voto a partidos como el CiU, las incitaciones de desconfianza hacia los inmigrantes por su papel en la desnaturalización del país resulta ser de una hipocresía absoluta.

Pero volvemos al tema con que hemos empezado, que es el silencio de los inmigrantes ante hechos y declaraciones que les afectan directamente. No parece normal, desde la óptica de una sociedad donde los derechos de libre expresión son asegurados por el marco legal, y avalados por los mecanismos sociales de libre intercambio de ideas, que los inmigrantes se inhiben con tanta facilidad ante hechos o declaraciones que tratan directamente de su presencia y papel en Cataluña. No parece normal; pero si atendemos a los casos a nuestro alrededor, de otros países europeos que han vivido el fenómeno de la inmigración durante más décadas, y que tienen entre ellos personas que representan hasta la tercera generación de una familia inmigrada, veremos que es posible tipificar con bastante acierto el proceso de integración en función de cambios generacionales y de países de procedencia.

En todos los casos, y a excepción de una pequeña minoría de élite que cambia de país por razones que no tienen que ver con la mejora económica, la cuestión del bienestar básico tiene prioridad sobre todas las demás consideraciones para la primera generación de inmigrantes, que es la situación dominante en España. Las primeras generaciones inmigradas suelen sacrificarse, y no sólo a través del trabajo (recordemos que los inmigrantes tienen una tasa de ocupación más alto y por lo tanto trabajan más que los españoles en circunstancias normales), pensando en consideraciones futuras: la estabilidad económica y la educación de sus hijos. Si a esto se añade un primer periodo en el país en situación ilegal, que obliga a vivir de manera invisible para no provocar las iras de las fuerzas de seguridad o de la administración pública, se puede concluir que una buena parte de los inmigrantes ha pasado por un aprendizaje en el silencio y la pasividad social y político.

Ante los caprichos y hasta abusos de sus jefes, conocedores de su fragilidad legal, suelen callarse y tragar. Lo mismo pasa en la contratación de servicios, en los bancos, en los abuso administrativos (a mí me llegaron a decir, después de recoger un permiso de residencia a finales de los 90, que los funcionarios que habían tratado a mi caso 3 años antes me habían engañado).

Efectivamente, como parte del proceso de integración, el individuo inmigrado aprende a extirpar de su propia identidad como ser humano aquel “órgano interno” que se emplea en una sociedad libre para reclamar derechos y buscar activamente la plena dignidad en voz alta. Se trata de un acto de renuncia, especulativo y hasta estratégico, que conlleva a la negación de la voz propia y el pleno ejercicio de la humanidad propia.

A pesar de todo, si los inmigrantes no carecen de derechos y posibilidades para integrarse, es gracias al marco de protección legal y social que les otorga el país receptor. Actualmente en España los derechos y los avances en las condiciones de los recién llegados se reclaman desde algunos partidos políticos, los sindicatos y las ONG. Pero no existen organizaciones importantes de inmigrantes ni tampoco ningún individuo en forma de líder moral con capacidad para presionar efectivamente a los estamentos políticos. Así que la voz de este colectivo es tutelada por otros. Algunos sectores de la sociedad sin derecho a representarse y/o votar, como los menores de edad, dependen de terceros para su protección. Los inmigrantes también. Sin identidad política propia y bajo la tutela de otros, el estado de los inmigrantes legales pero sin voto en España es comparable a la situación de las mujeres antes del sufragio universal, perdonando las distancias históricas. Dependemos, democráticamente, de un mundo que nos paternaliza.

Sólo así se explica que se puede plantear la necesidad de un debate sobre la inmigración (como se hace habitualmente en los debates electorales televisivos y las tertulias radiofónicas) sin contar con los propios afectados. El grado de manipulación de la voz, la identidad y el sentir de los inmigrados por parte de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es notoria, parecida a la manipulación que se hace de la realidad catalana en la prensa española de derechas. Es la única manera de entender el descaro de algunos líderes políticos a la hora de hacer acciones y declaraciones ofensivas que refuerzan la idea que representamos un peligro para la identidad catalana. No existe la menor preocupación por la reacción que se podría producir entre nosotros los inmigrados. Quizás cuando los hijos de segunda o tercera generación se educan en nuestras universidades, acceden a cargos de poder y aprenden a manejar los hilos de diálogo político, su reacción importará más. Pero para ahora las aulas universitarias, donde se reafirman los lenguajes y formas de los élites sociales a través del conocimiento, son todavía dominadas por la misma franja demográfica que dominaba el país en los años 80.

A falta de otro mecanismo que legitime el inmigrante ante la sociedad, y sin tener que esperar a que generaciones futuras ganen en legitimidad como interlocutores válidos, se presenta con cierta frecuencia la posibilidad de dar al inmigrante el derecho de votar, aunque sea sólo en elecciones locales. Sería una buena manera de activar su voz pública hasta ahora inaudible, y poner fin al silencio de los desnaturalizadores.

Debat: La Xina Art fa 10 anys

2009-05-16T21:30:00.005+02:00

Pels 10 anys de la galeria La Xina Art, debatem el que sigui, amb ganes i sense manies: a les 20 hores a La Virreina, Barcelona, el 20 de maig. Intentaré ser originalment predicible.

El meu text pel catàleg-publicació que commemora els fets es diu Una colònia interior: El barri del Raval i els termes de l'Eixample. Un fragment:

"...És per això que la submissió (demolició, domesticació, culturalització, turistització) del Raval té sentit, ja que és una manera adient de tractar un territori tan fortament identificable amb 'l'altre' que només pot ser tractat amb termes equivalents, com una espècie de colònia interna incorregible..."

L'article està disponible per a baixar a través del link corresponent a la meva pàgina web, a www.barcelonaculture.com

Time Out, el toc anti-Midas; i la crítica sota el síndrome de Ramon

2009-05-09T19:51:00.009+02:00

Time Out, el toc anti-Midas; i sota el síndrome de Ramon

El toc anti-Midas

Durant el primer any i escaitx de l’edició barcelonina de Time Out la revista ha demostrat tenir un toc anti-Midas. Si a Midas tot el que tocava es convertia en or, tot el que toca Time Out amb ganes de mostrar la millor cara de la ciutat es demostra just el contrari.

Què és el contrari de l’or? El carbó nadalenc destinat als nens dolents? Una matèria mediocre i grisa, de poc valor? Tots els intents de Time Out de mostrar una Barcelona chic, à la pàge, plenament cosmopolita i sobretot ben subministrada, com un carrefour cultural, tenen l’efecte contrari. Si fan un número sobre la cara amable dels barcelonins, acabes convençut que som una colla de antipàtics. Si fan un ranking de la nostra solidaritat, t’adones que som egoistes i ens comportem com burgesos autosuficients fins i tot en mig d’una crisi econòmica que invita a la solidaritat i al comunisme; resulta que ens hem venut als valors del neoliberalisme més rude.

Si Time Out fa un número sobre restaurants japonesos (de “sushi” diuen, que és com dir que els gallecs són “restaurantes pulpo”), acaben demostrant que el nivell de la gastronomia nipona a Barcelona és bastant horrorosa, que de fet no n’hi ha restaurants japonesos mínimament innovadors a la ciutat (del 2 al 8 d’octubre de 2008). Gairebé tot és ersatz. I la idea d’anar a menjar japonès s’amarga, queda viciada, perquè els redactors de Time Out te n'han tret les ganes. (I sí, abans ja havia menjat un parell de cops al Number One, Wakasa, i és bo, tradicional, lent, però representa fidelment el menjar japonès com potser una trentena de restaurants gallecs a Barcelona representen la gastronomia de la seva regió: és el mínim que es podria esperar del gènere).

Si fan una llista de llocs per on anar a ballar (del 12 al 18 de desembre de 2008), ens adonem del que ja s’ha sabut des de fa temps: els barcelonins ballen poc als bars i a les discoteques perquè prefereixen beure, parlar i lligar. El frenesí corporal sostingut no ens va. Si no fos pels guiris les pistes de ball estarien buides, i quan els d’aquí es posen a ballar per avorriment o imitació es confonen totalment alhora d’escollir l’estil de moviment. El més normal és barrejar balls de festa major amb gestos aflamencats, afegir un parell de girs tipus salsa-lambada, i després ajuntar coreografies disoteceros de l’època de KC and the Sunshine Band. A Barcelona es balla bastant malament. Tothom ja ho intuïa, però ara, gràcies al Time Out, s’ha comprovat.

Un número sencer sobre una bona tassa de cafè (del 9 al 15 de gener de 2009), amb les llistes de bons llocs per a prendre la beguda: no es parla dels temes més cabdals alhora d’avaluar i gaudir d’una bona tassa de cafè. Per exemple, no s’explica correctament les procedències dels cultius i les conseqüències pels grans importats, ni tampoc com les xarxes de distribució es basen en l’engany sobre la matèria prima. No es parla del fet que el mercat espanyol estigui controlat per les multinacionals des de que varen comprar les marques nacionals i locals més conegudes (la meitat està en mans de Sara Lee o Nestlé). No es considera el tipus d’aigua ni de llet utilitzada—gairebé mai amb llet fresca—ni tampoc es diu res sobre el tema fonamental del comerç just, com si les condicions dels productors no tingués importància alhora de gaudir el producte final. Feliçment ajudem a la indústria agroalimentària explotar al mon. No es compara marques o tipus de màquines de fer cafè ni el seu ús correcte, com si no importés gens. Un treball periodístic desastrós que acabava per a confirmar el que tothom sabia, que la qualitat del cafè a Barcelona ha baixat escandalosament durant els últims 15 anys, que el cafè a Barcelona és un fàstic, que es consumeix sense criteris mínimament ètics, i continuarà el seu declivi amb l’ajut d’incompetents com els redactors del reportatge de Time Out.

Admeto que tot això em molesta perquè tenia una opinió una mica romàntica sobre la revista, i no només perquè vaig contribuir a un parell de guies Time Out de la ciutat als anys 90. Les meves cròniques sobre els museus de Barcelona no s’han superat mai. Entenc que l’esperit de Time Out s’ha perdut no només aquí si no també arreu del món, ara que la marca s’ha imperialitzat. Pateixo per una cosa bonica perduda. Abans el lector de la revista esperava alguna cosa més que “claca” i llepaculisme de l’escriptor de Time Out, qui havia de ser un jove irrespectuós, intel·ligentment escèptic, poc amic dels poders fàctics i humorísticament cínic amb la promoció banal de modes efímeres. Snarky, flip, smart ass, funny as shit. Havia d’estar críticament atent al moment actual. Time Out s’escrivia amb un to distès, desconfiat i un punt xulo quan calia. No era una revista antisistema i de crítica estructural, però tampoc un factor conformista en la banalització de la cultura de la joventut. Una bona part de tot això s’ha perdut.

La mania pels llistats

La versió local de Time Out és bàsicament el líder metropolità de periodisme basat en la cultura de “Listmania”. “Listmania” s’impulsa a Amazon, on la comunitat de persones que fan ressenyes de llibres també ofereixen les seves llistes de favorits. Ja era, quan només existia a Londres, una agenda cultural molt complerta, genial, imprescindible. Un compendi de llistes amb dia i hora, efectivament. Però ara l’afany per les llistes i els ranking s’ha estès per tota la publicació.

La “llistat-mania” és un recurs senzill i entretingut, que consisteix en inventar llistes a partir d’un tema amb ranking inclòs, i ficar el tema a la portada. Encanta als lectors, ja que no hi ha res més fàcil de consumir un tema a partir d’un llistat ordenant, i saber què en pensa els altres sobre una categoria general de consum cultural. Agrada molt als anunciants, que vol dir que agrada molt els agents comercials de l’editorial, que venen anuncis per segments de mercat tractats a la revista en forma de llistats serialitzats.

Desprès els llestos ben enllistats saben que han d’anar la setmana desprès a un dels recomanats entre el 4t i 12é de la llista, més o menys. Anar al primer és mer seguidismo cultural. Apart d’això, ja se sap que la setmana després tots els imbècils aniran amb la revista a la mà als primers de la llista, qui es convertiran de seguida en llocs insuportables plens de lectors acrítics de Time Out. Per això, has de buscar una mica més a baix per a trobar alguna cosa de valor, perquè és possible que els redactors s’han equivocat.

Fem servir el mateix sistema amb el Google: fiquem un tema al cercador i anem directament a la pàgina 3 o 4, per a així saltar els variants de Viquipèdia i les pàgines de marketing descarat. Per les crítiques desafurades sobre qualsevol tema, a partir de la pàgina 8.

La crítica d’art a Time Out: sota el síndrome de Ramon

Com a crític d’art somnio en fòrums adients per la crítica d’art sense pors i al servei de la cultura democràtica, que entenc consisteix en exposar els farsants flamants i els genis possibles al mateix estàndard d’exigència. Penso que una bona part dels crítics viuen amb aquesta ansietat, que es reflecteix en el comentari que es repeteix sovint sobre la manca de revistes o publicacions on es pot exercir la crítica amb llibertat.

És veritat: no tenim ni els crítics catalans ni els espanyols—sóc canadenc de nacionalitat però català i espanyol en sentit gremial—un fòrum i format compartit on es pot parlar amb certa legitimitat pública de temes artístics del nostre entorn. Aplaudeixo els esforços de persones irritablement constants com la Rosa Olivares, abans amb Lapiz i ara amb Exit, però tinc la sensació que sempre l'ha dominat el “buenismo”, un esperit de proteccionisme al pobre idiota que fa d’artista a Espanya que no estava i encara no està preparat per que li critiquen intel·ligentment els artefactes que amb nom d’art manufactura.

A la vida, va dir el buda, cal saber patir perquè la vida és patiment, però el que llegeixen els artistes espanyols sobre la seva obra gairebé sempre agrada, no els fa patir; així que això no és vida, i els artistes espanyols no són gaire budistes.

El tema fins i tot em provoca un grau de nostàlgia, ja que recordo l’època dels meus primers escrits espanyols a la revista Arena com una arcàdia tristament perduda. I admeto que a aquestes altures el sentiment ja no té sentit, almenys des de que s’ha consolidat aquest format del blog que permet a cadascú escriure exactament el que vol amb plena llibertat i enviar els resultats a tothom, per a així recuperar l’essència de la cultura crítica sense embuts ni impediments editorials. Només fa falta un bon mailing i tenir sort amb els lectors.

Però el sentiment persisteix. No tenim gaires fòrums adequats a Catalunya per la crítica d’art, ni als diaris, ni a les revistes, ni tampoc a la xarxa. Som molt crítics de vegades, però en privat, de la mateixa manera que l'Aznar murmurejava el català (un exemple: crec que el projecte dogmàticament gauche faux del MACBA sota en Borja-Villel no agradava a molta gent, però el sentiment s’articulava només tímidament i normalment en petit comitè al llarg d’una dècada llarga). Durant molt temps tenia la sensació que només a Papers d’Art o de quan en quan a algun diari (durant un temps a l’Avui, molt abans a El País, ara de vegades al suplement de La Vanguardia) es podia trobar una crítica ponderada amb llibertat i sense autocensura.

El compromís principal ha de ser amb la societat, que vol dir amb una comunitat de lectors tant imaginaris com reals, que requereix pautes i models per a pensar la cultural críticament. Ara la iniciativa de A-Desk s’aproxima a un nivell bo, respira alguna cosa diferent, i apart d’això dóna oportunitats a escriptors més joves que necessiten provar-se sense sentir-se vigilats pels popes que s’emmascaren com a redactors en cap de la secció de cultura de torn.

Òbviament, no parlo de fòrums de caràcter més acadèmics. Si no hi ha més projectes semblants amb ganes de dignificar la tasca crítica, mantenint-se fidel al valor de la independència i la necessitat de desenvolupar una crítica cultural democratitzant, doncs és culpa nostra. És culpa de persones com jo. Ja sabem com hem callat per a preservar les bones relacions públiques en un mon massa petit i pobre per a permetre la dissonància real.

L’art a Time Out

Per això no és gens just que em cebi amb la crítica d’art estel·lar de Time Out, Natàlia Ramon. No és culpa seva. No la conec, i ara s’enfadarà amb tot això i no la podré saludar. Algú, es suposa el seu redactor o potser un avalador dintre del consell, ha decidit que ella serà la ploma principal de les crítiques d’art setmanals. Escriu sobre llibres també, i sap una mica més sobre el tema (aquí no m’hi fico), ja que no es dedica únicament a explicar-nos les obres de Vázquez-Figueroa o Sue Grafton, o iniciar-nos en els secrets de la literatura sud-americana a través de Papelucho. Suggereix que amb la literatura sap diferenciar entre popularitat, qualitat i experiment. Amb l’art contemporani és tot el contrari, i el lector pateix les conseqüències.

Si no té coneixements sobre l’art contemporani, si les seves cròniques demostren una ignorància gairebé total de les problemàtiques que l’emmarquen, si és capaç d’escollir sistemàticament la mostra més irrellevant de la galeria més cutre, doncs no és culpa seva. Ella ho fa, i ells ho publiquen. Ja sabem que això passa a molts mitjans de difusió àmplia, i ho acceptem, tot i que realment no hi ha dret. El Periodico, per exemple, té un projecte editorial que no inclou res interessant sobre l’art (només quan es tracta de parlar d’una polèmica al voltant de polítiques culturals s'hi fiquen una mica). Com molts altres mitjans, promouen l’analfabetisme visual. I tots els diaris, sense excepció, tracten a l’art com el germanet tontet del sector cultural: d’una obra de teatre, un muntatge al Liceu o una peli—fins i tot catalana—es pot dir pestes, es pot posar un 3,5 sobre 10, però a l’art s’ha de protegir com un minusvàlid, un marginat o una espècie en vies d’extinció que no pot anar pel món sol sense bodyguard, sense un embolcall protector.

Així que la Tubau i la Hurtado—sobretot aquesta última, que té certa idea—es dediquen a dir quatre paraules en columnetes indignament curtes sobre exposicions amb certa contundència d’autors que tenen alguna cosa a dir (Muntadas, Kiki Smith), i deixen a la Ramon a escriure bajanades sobre alguna obra proto-nefasta presentada per una galeria de quadres souvenirs insignificants (no sé què ha passat aquesta setmana, ja que han deixat la Hurtado fer l'article llarg, i la Roman ha escrit sobre Antoni Solà, para más inri). O d’una fundació sobredimensionada, com la Vila Casas a Can Framis, que és un monument al principi que diu que els diners no poden comprar el bon gust (“Caminar pel que avui es diu 22@ és una experiència visual irrepetible”, resa la crònica més inconscient de la setmana). Vila Casa no entén més que Fran Daurel, però suposo que té més diners, més temps i és més hàbil alhora de comprar complicitats. Entenc que és capaç de censurar als professionals si arriben a conclusions que no superin la seva mirada estreta. La seva col·lecció té alguns autors molt correctes i fins i tot alguna obra bona (probablement sense voler), però en general fuig del valors més bàsics de l’art contemporani de les últimes dècades, i és d’una mediocritat llampant.

Crec que la Ramon, o els seus redactors, pensen que fa una feina entre alternativa i culta, una pretensió ridícula que fa que la ferida oberta dolgui més encara. Per descomptat, de vegades s’equivoca i parla d’alguna cosa important, però això, ho fa per error. Tots els mediocres tenen dret a errors feliços. Però ella és com altres periodistes contractats per altres mitjans amb el fi d’insultar la intel·ligència dels lectors: té por de l’art actual, la incomoda, es veu superada per les qüestions que planteja, no se sent gens segura davant els seus reptes.

Per una ciutat que sí té coses de mèrit al mon de l’art contemporani, on individus i col·lectius treballen amb molt criteri, no aprofitar el fòrum excel·lent que hauria de ser Time Out és una llàstima.

Adrià sublim, i el Plenari (el Consell de les Arts Part II)

2007-06-25T22:41:00.000+02:00

Adrià sublim a la Documenta

Què bé saber que no hem d’anar a la Documenta per a poder comentar la participació d'en Ferran Adrià.

Penso que ha escollit l’opció més inhibida, l’opció de menys risc i de menys compromís. Ara gairebé ningú a la Documenta pot provar els talents de Ferran Adrià, que al final existeixen només com una idea del possible, una sublimació d’una idea. Una sublimació del menjar, amb el cuiner retirat al seu taller, la visió carca de l'alquimista davant la seva olla, inaccessible per la gran majoria. Quina relació té això amb l'art contemporani?

En el sentit pràctic, com a mínim es podia haver fet una mica de pedagogia sobre la seva concepció de la cuina. Té moltes idees estimulants, ho reconec, i és un gran comunicador. El que ha fet al camp de la gastronomia té un gran mèrit.

Llàstima que ha decidit no compartir els seus coneixements amb la comunitat artística, ni tampoc obrir-se al pensament de un sector que ha fet una reflexió molt més profunda sobre el menjar que ell, i això al llarg de molts segles. És per això crec que és en Adrià mateix qui ha perdut més, ja que no ha quedat a Kassel per a aprendre dels artistes i crítics d’art, que li podríem ensenyar algunes coses.

És la cuina de Ferran Adrià art? No en cap sentit de l’art contemporani tal i com ho entenem actualment, ja que no es dirigeix a cap qüestió important de l’art actual, ni té consciència de la relació entre art i menjar al llarg de la història de la disciplina.

Té una gran complexitat formal, és creativa? Sí, de la mateixa manera que un bon programa de software, un programa revolucionari fins i tot, té complexitat formal i creativitat. Un dia s’exposarà un programa de software a la Documenta? Ho dubto. O un programa d’un virus informàtic capaç d’atacar els ordinadors del Departament de Defensa nord-americà? Això sí tindria un valor i un interès artístic molt per sobre de les propostes d’en Adrià, social i políticament limitats (amb la possible excepció de la seva defensa de cultius i productes amenaçats per la globalització).

L'obra relacionada amb el menjar de creadors d'aquest país com en Miralda o en Martí Guixé (cliqueu pels links) supera la reflexió d'en Adrià, i de lluny. En tots dos casos trobem una reflexió teòrica més treballada, una complexitat formal més interessant, una atenció al context i a temes socials de més abast. Obren un espai de debat ple d'equívocs, més brut i més interessant. Si em dius que ho has passat millor al restaurant d'en Adrià? I jo a un bon partit de futbol o a Primavera Sound, de què parlem?

Recordo una anècdota de la participació d’en M. Guixé a un congrés a Donosti, “Transakzio Denbora: The Timing of Transaction” (2003), en preparació per Manifesta 5 l’any següent. Guixé va proposar que els millors bars de la ciutat facin boles amb un miniprimer dels seus tres pintxos més populars o de millor qualitat, per a així poder crear “El pintxo de la cumbre”. Els cuiners, com era d’esperar, hi varen negar. En una entrevista amb Guixé a un diari de la ciutat va sortir el comentari: “A Arzak s’hauria de poder menjar malament.”

Una carta recent al director de El País (escrit per un cuiner, ara no trobo la referència) va expressar una idea semblant. Adrià no fa art, ja que no seria capaç de servir un menjar dolent, fastigós. La experiència també són les experiències desagradables. Fa molt temps que l’art ha abandonat els cànons burgesos de la bellesa, mentre Adrià encara treballa dintre els seus termes.

Insisteixo: l’art podria ensenyar a en Adrià algunes coses sobre el significat del menjar. Agafem un exemple de l’historia d’art espanyol.

Penso en Murillo, en el quadre San Diego de Alcalá dando a comer a los pobres, de 1646.

És un quadre que serveix per a reforçar la institucionalització de la pobresa durant la Contrarreforma, a la vegada que destaca el paper dels Franciscans que es dedicaven a tasques de caritat. San Diego resa; al seu voltant uns nens d'aspecte saludable i ben vestits també resen mentre miren el sant; els pobres, morint-se de gana, amb mirades desesperades, esperen el senyal. Un senyal que no arriba mai. Com els plats de Ferran Adrià a la Documenta.

San Diego representa Ferran Adrià.

Els pobres són els visitants de la Documenta. Aguanten els seus plats buits amb impaciència.

La mare i el nen gras que miren a la cara transfigurada del sant són els comissaris.

Ningú pot tastar l’aliment mentre el sant miri el cel. De l’olla surt l’olor del menjar, l’aroma d’un aliment que només existeix com a fum difós a l’aire. Un aroma que embogeix la multitud.

Sublimació d’en Adrià a la Documenta.

El Plenari
El Consell de les Arts (Part II)

He rebut molts comentaris sobre l’article Què Votem? (7 de juny), potser més que he rebut mai per un escrit meu (que no diu gran cosa sobre les meves virtuts com a crític d’art, fet que em deprimeix una mica). I com passa sovint, els que diuen estar d’acord de vegades ho estan per raons alienes a les meves, mentre trobo que estic en sintonia amb els que discrepen d’alguns dels punts exposats (en aquest sentit us animo a llegir el comentari de Florenci Guntín (cliqueu pel link) que s’ha publicat després de l’article original).

La resposta d’en Florenci m’ha animat a repassar els documents importants dels últims anys, així com mirar amb més atenció als models d'Arts Council existents al mon.

M’ha tranquil·litzat trobar que el nou Consell de les Arts serà un “ens de dret públic amb personalitat jurídica pròpia”, amb una estructura semblant a una empresa pública. Això és important, ja que acosta el model català als altres models que es troben al mon.

El problema, a partir d’aquí, és definir el paper de la “junta directiva” (el que s’anomena El Plenari al llei catalana, la votació pel qual he criticat) d’aquest ens. A la majoria dels països, regions o ciutats amb un Arts Council, els directius o membres del plenari tenen un paper limitat, amb certes obligacions legals, i de vegades gairebé de representació simbòlica de la institució en qüestió, com podrien ser els patrons d’un museu o un teatre públic. I això és bo, perquè assegura que l’agència, institució o empresa pública que és l'Arts Council no sigui subjecte a una influència excessiva pel part de persones nomenades pel polític de torn. Redueix la possibilitat d’alts i baixos i girs inesperats dintre de l’entitat.

És una forma de control intern que reforça el principi d’independència d’un Consell de les Arts (per això s’ha parlat del “double arm’s length”, que l’entitat sigui fora del control dels polítics, però també lliure de pressions negatives pel part dels seus directius i dels creadors mateixos). De la mateixa manera que el consejero delegado d’un grup de mitjans de comunicació no hauria d’interferir en les tasques dels redactors i periodistes d’un diari del seu grup empresarial, o un patró d’un museu no hauria d’intervenir de manera decisiva sobre la programació de l’equip tècnic d’un museu, el directiu d’un Arts Council es dedica a qüestions més generals, de la panorama més àmplia.

En la majoria dels casos els directius són persones del mon de la gestió (i no sempre cultural: als EEUU el president de la NEA és un ex-directiu d’una empresa de crispetes que ara escriu poesia, mentre a Irlanda la presidenta del Council va ser directora d’un centre per dones violades) o de prestigi honorífic (una ballarina jubilada presideix el Canada Council), nomenades pel polític o parlament corresponent. És freqüent que siguin políticament afins al partit que els esculli (això, senyors, és inevitable, digui qui digui el contrari). Es reuneixen un parell de cops a l’any –d’entre 3 i 20 dies en total– amb una agenda que sovint inclou un programa cultural.

De vegades es reuneixen fora de la capital per a conèixer millor la situació cultural d’una part del país. Aproven les decisions sobre subvencions i els comptes de manera gairebé automàtica (al NEA de l’USA els directius dediquen un total de 70 minuts a l’any per a aprovar subvencions!), tot confiant en la bona feina dels molts tècnics que treballen per a implementar els objectius de l’entitat (un Consell de les Arts de la dimensió que farà falta a Catalunya tindria una plantilla d’entre 60 i 80 persones, sense comptar amb les 200-300 persones del sector cultural que formarien els jurats, les comissions d’assessors i els equips d’investigadors). En alguns casos ser membre del consell és un càrrec voluntari, ja que no reben cap sou, només dietes i despeses.

Alguns podrien pensar que La Plataforma de la Cultura ha apostat per una “junta directiva” (El Plenari) de caràcter fort i amb coneixements, per a poder tenir un paper decisiu. Podria funcionar, però és una aposta arriscada, i poc convencional. Els càrrecs són de llarga durada (4 anys amb possibilitat de repetir 4 anys més). A diferència de la majoria de les juntes dels Arts Council del mon, no s’ha pensat escalonar els nomenaments, per a poder fomentar la renovació interna sobre la marxa (en alguns casos n’hi han directius que serveixen per períodes de menys temps que altres).

Si aquest és el model, i si es compleixi la proposta núm. 6 de l’Acord del Castell de Sant Boi (2004) –“Els integrants s’hi dedicaran de forma exclusiva i estaran degudament remunerats”– hauríem creat el consell de les arts més jeràrquic i vertical, amb menys participació compartida en aspectes executives, i amb la “junta directiva” més intervencionista de tota la història dels Arts Council. Algú em pot assegurar que això no serà el cas?

D’aquí la meva preocupació per l’èmfasi exagerat de la Plataforma sobre el “consell del consell”, amb la promoció d’aquesta votació. No és que el sector cultural no pot tenir un paper alhora de decidir la seva composició; és més bé que representa un enfocament enganyós que fa més difícil promoure aspectes del funcionament real del Consell de les Arts que seran de més importància i impacte pel sector. Faci el que faci el plenari, siguin quin siguin els seus integrants.

És aquest enfocament equivocat que ha fet que una bona part del sector, la majoria de tercers i alguns ajuntaments hagin confós un “consell de les arts” amb un consell de persones amb tasques d’aconsellar. A tot cas, em quedo amb el compromís de l’Ajuntament de Barcelona d’equiparar el seu projecte per un Consell de les Arts al model que s’ha aprovat al Parlament de Catalunya, tot salvant les limitacions legals. Dit això, cal recordar que són moltes les regions i ciutats del mon que tenen un “Arts Council”; als EEUU i a Gran Bretanya existeixen fins i tot als comtats. A Finlàndia, apart dels consells sectorials, n’hi han consells per 13 regions diferents (cliqueu pel link) –la àrea metropolitana d’Helsinki inclosa- i Finlàndia té una població de només 5,3 milions de persones. En comparació el model escollit per Catalunya és radicalment centralista, fet que esperem que es pugui canviar.

Dit tot això, potser m’hauria de disculpar davant els membres de la Plataforma que pensen que no he representat correctament la seva activitat. Segurament han treballat amb transparència i amb processos democràtics, tot i la opinió bastant estesa que existeix una distància i manca de comunicació entre les juntes i els gestors de les entitats culturals i els seus socis. Sobretot, haig de reconèixer que al mes de gener d’aquest any, quan es començava a parlar d’aquesta votació, la Plataforma deia clarament que era per definir “la llista de candidats al Plenari”. El problema és que no s’han esforçat lo suficient per a fer pedagogia sobre la diferència entre el Plenari i el Consell de les Arts, i com a conseqüència han perdut una oportunitat d’or.

Un apunt final: m’agradaria veure quin percentatge del pressupost total del CACC es dediqui a programes culturals, i quin percentatge a la gestió de la mateixa entitat. És veritat, ja he defensat que cal que tingui una estructura forta i horitzontal. Però crec que seria bo aplicar un barem del tipus que s’apliquen per a determinar si una ONG té una gestió responsable.

Ofereixo un exemple tret del web (cliqueu pel link) del “Conseil des arts et des lettres” de Québec, el model més pròxim al nostre. L’any 2005-2006, d’un pressupost total de 73,5 milions de dòlars canadencs (51 m. €), el “Conseil” va destinar $57,9 milions a subvencions a entitats culturals i $8,9 milions a subvencions a creadors professionals, per un total de 66,8 milions. Això significa que del pressupost total del “Conseil” es gastava menys d'un 10% per a fer funcionar l’entitat, amb més d'un 90% dedicat a subvencions.

Però siguem generosos. El Consell de les Arts nostre ha de tenir com a objectiu complir amb aquest principi de 10/90 també, però un 15/85 no estaria mal per començar. Que qualsevol distribució del pressupost que sobrepassi un 20% de despeses internes –urpes d’irascibilitat grollera– rebi aquest nom: Leviatà.

Què votem? A propòsit del Consell de les Arts

2007-06-07T18:42:00.000+02:00

Què votem?

Em citen des de l’ACCA (Associació de Crítics) per a votar per possibles candidats a formar part del futur Consell de les Arts. Ens demanen escollir 10 creadors, 6 gestors, 6 emprenedors i 6 pensadors d’entre els noms a una llista provisional.

L’idea m’incomoda, i molt, i no perquè estigui en contra dels processos democràtics, de la participació directe (la majoria d'associacions de la famosa Plataforma de Suport no volen saber què pensen els seus socis). Fins i tot estic d’acord que els autors han de ser els protagonistes. Però considero que ens equivoquem de plantejament, i parlo del sector cultural a Catalunya en general.

Un consell sense consellers

El problema principal és entendre què és i no és un Consell de les Arts. I no és –ni mai ha sigut en les seves versions anteriors en altres contexts, ni hauria de ser– un “consell” en forma de persones, d’individus. No és un grapat d’assessors que es reuneixen de quan en quan per a discutir el present i futur de la cultura (estic convençut que estem davant d’un model inoperant, com gairebé tots els models d’assessorament actuals; la primera cosa que ha de fer els mal anomenats “consellers” és reformar el Consell mateix).

El Consell de les Arts no és com el Consell de Cent. S’ha d’esborrar aquesta idea del cap col·lectiu. L’interès actual per a decidir noms, en lloc de reforçar la seva estructura i insistir amb un discurs pedagògic ampli sobre els seus fins, demostra que anem bastant malament.

És per això que el Consell podria funcionar –i crec que funcionaria millor– amb una direcció reduïda capaç de defensar la seva integritat i independència i un grup de bons tècnics dedicats a complir amb els principis i conceptes que el regeixen. I amb l’assessorament puntual de persones expertes, de tots els sectors, a través de comissions específiques, grups d’estudi, i jurats; els participants haurien de canviar amb freqüència, una participació rotativa. Molts dels noms podrien venir de la llista de candidats que tenim entre mans; i molts, potser més, de fora de la llista. Afegiria alguna sessió de debat públic per a tractar algun tema concret. I rés més.

El model que ens conviden a votar aquests dies no és l’idoni. I no parlem del fet que no sabem quines d’aquestes persones a la llista d'anomenats serà capaç de defensar els criteris i el model d’un Consell operatiu i beneficiós per a la cultura en general (crec que ben pocs). Més bé, per a estar segur ho hem de fer al revés: votem a la primera persona que anuncii que no es presenta per no estar d’acord amb el model que s’està creant.

Els principis bàsics

Hem de tornar a defensar els principis bàsics del Consell de les Arts per sobre de les persones. I des d’una òptica global, no a partir dels nostres camps culturals particulars. Quin sentit té ara votar per a afavorir el meu camp professional per sobre del teu?

Ara que el Departament està retallant els pressupostos de 2007 de manera escandalosa, cosa que afectarà directament els recursos inicials del Consell, cal recordar els principis bàsics d’un consell de les arts. Perquè aquests són els principis que s’està retallant el Govern amb la decisió de debilitar les finances culturals d’enguany.

Primer, que el Consell serveixi per a canalitzar un percentatge cada vegada més elevat del pressupost del Departament de Cultura. No parlem de quantitats totals, parlem de percentatges. No és només una qüestió de la independència de l’organisme i les seves decisions; la independència sense recursos és una farsa quan es tracta de la política. Cal deixar un marge financer cada vegada més alt per aquelles coses que sorgeixen de la societat “inesperadament” i que mereixen una resposta, i també per a poder donar incentius a certes activitats/camps de treball/creacions que tenen un suport dèbil o mal dirigit. Menys recursos teledirigits des de dalt, més finances per el que volen fer els mateixos creadors.

El segon principi bàsic del Consell de les Arts és que ha de servir per a reforçar la democràcia social aplicada a la cultura. Si no creus en la democràcia social, que no facis un Consell de les Arts, és així de fàcil. La cultura no és aliena a les condicions i consideracions d’aquest model de gestió política de pressupostos. S’ha de gastar diners i crear infrastructures per a complementar i, quan sigui necessari, contrastar i fins i tot reduir la influència de criteris de mercat o de interessos polítics.

I per a corregir desavantatges socials i econòmics: la discriminació positiva és una part essencial d’aquest model cultural. Això també significa que les minories econòmiques, socials, ètniques i racials no poden ser esborrats del mapa. Ho sento molt per alguns corrents nacionalistes. Aquelles activitats creatives que beneficien la societat o una part de la societat –i el benefici pot ser perfectament abstracte, el benefici del coneixement, el benefici existencial– i no poden viure o es veuen distorsionades per factors socials, mercantils o polítics, necessiten un suport específic. I el Consell ha de saber respondre.

Algú diria que he oblidat de dir que el Consell ha de poder actuar amb independència, sense interferències polítiques. D’acord, que els polítics entengui que el Consell és una mena d’estatut d’autonomia de la cultura; té competència exclusiva sobre les seves actuacions i decisions, que no es poden sotmetre a mecanismes externs d’apel·lació.

Controls, i el “control” del Conseller

Però de fet, el Consell de les Arts sí té alguns mecanismes de control. Un és l’aportació dels assessors i jurats, que poden donar noves coordenades a l’entitat a través de les seves decisions. El sector cultural sencer també ha de tenir una actitud activa i participativa (i crec que han d’haver més mecanismes de participació reals, no com aquesta votació, que al final és un símil de democràcia una mica estèril).

Però el control més important és el pressupost, que significa que al final el control extern més important és polític. Tots els precedents de Consells semblants a altres països indiquen fases de creixement de pressupostos i fases de reduccions.

És per això que l’actual reducció de pressupostos al Departament és tant problemàtic, ja que representa un retrocés abans de començar. Sé que estem davant un termini establert per la presentació de suggeriments per a ocupar seients al futur Consell, un termini fixat pel procediment.

Però no podem oblidar que la retallada del pressupost de cultura és un atac directe contra els principis bàsics del Consell de les Arts. Busca reduir la seva efectivitat abans de començar. Lliurar al Departament un llistat de noms com a resposta a aquestes retallades em sembla ingenu i frívol.

Si el sector cultural –i sobretot aquelles persones que es presenten com a possibles candidats a dirigir el Consell de les Arts– no sap o no vol reaccionar a les debilitats i contradiccions estructurals del projecte de Consell i l’atac contra els seu principis que representa la baixada de pressupost, és que realment no sabem què votem.

Próximo Estreno/Coming Soon

2007-04-30T23:18:00.000+02:00

A vegades són les idees perifèriques, un acudit mental, una tonteria que molesta i no sabem perquè. Per això cal muntar un blog, per a no quedar callat. Que vagin especulant sobre els meus motius....

Sometimes they are peripheral ideas, mental turns, something dumb that bugs you and you don't know why. That is why you set up a blog, to not remain silent. Speculate all you want over my real motives....